“Cap amor pot substituir l’amor”
Marguerite Duras
Adèle té disset anys, estudia lletres a l’institut, vol ser mestra, li encanta llegir i escriure, menja compulsivament i parla amb les seves companyes de classe de nois i de les coses lògiques a la seva edat. Però quan surt amb algun noi no se sent bé, fingeix, traient-se a si mateixa, sentint-se molt incòmoda. Una nit coneix a l’Emma, una noia de cabells blaus, que vol dedicar-se a pintar, de la qual se sent fortament atreta i s’enamorarà començant una relació. Els sentiments i les confusions d’identitat de la jove es veuran sotmesos als prejudicis propis, familiars i socials. Basat en el còmic El azul es un color pálido de Julie Maroh, retrata amb un estil directe i lliure el temps d’una noia des de que és estudiant d’institut fins que es fa mestra. Magnífic al·legat a favor de la diferència, el respecte als altres, rodat d’una manera senzilla, acostant-se als gest més íntim i la paraula escoltada a cau d’orella. Cinema per gaudir i per sentir, per retrobar-nos amb sentiments potser perduts o dormits. Kechiche fa una pel.lícula per a tots, oberta a tothom, on les nostres conviccions es veuran exposades a les imatges que es mostren una manera diferent d’estimar i d’expressar sentiments. Adèle farà el seu propi camí de descobrir-se a si mateixa a través del que sent i com ho expressa als altres. És una història d’amor, això significa un relat de duresa, pors interiors, conflictes, problemes i emocions confuses a flor de pell. Kechiche també profunditza en algunes temes que ja parlaven les seves anteriors pel·lícules i que sacsegen la societat contemporània com son la diferència sexual, la diversitat racial, els prejudicis socials… La jove parella s’enfrontarà a dos tipus de contradiccions, les alienes i les seves pròpies, com els passava a la relació que formaven aquella vídua alemanya i l’àrab obrer de Todos nos llamamos Alí, de Fassbinder. La càmera de Kechiche persegueix incansablement el bellíssim rostre de la protagonista, l’Adèle Exarchopoulos, meravellosa intèrpret que imprimeix al seu personatge tota la tendresa, impulsivitat, innocència i maduresa que requeria aquest rol. No podem deixar de citar Léa Seydoux, estupenda com a instigadora en el despertar sexual lèsbic de la protagonista. Menció a part tenen les escenes sexuals de la pel·lícula, imatges filmades amb molta sensualitat, erotisme i carnalitat. Guardonada amb la Palma d’Or de la darrera edició del Festival de Cannes, premi que manifesta l’aposta per un tipus de cinema que apropa al públic temes, diguem-ne, políticament incorrectes. Pel·lícula emparellada amb La vida soñada de los ángeles, d’Erik Zonca, de l’any 1998, també guardonada en Cannes, que relatava l’amistat entre Lisa i Marie, un petit conte entre dos noies i les situacions en les quals es veien immerses on també es parlaven de sentiments i emocions trobades, La vida de Adèle és un bell cant a l’amor i a l’amistat, al descobriment d’un mateix i a ser sincers amb nosaltres i amb els altres.
Other Articles
