MÀTA’LS SUAUMENT. ANDREW DOMINIK
La nova pel·lÃcula protagonitzada pel prolÃfic Brad Pitt, i que va rebre excel·lents crÃtiques al festival de Cannes és Killing them softly, traduïda com Mátalos Suavemente, adaptació de la novel·la de l’escriptor nord-americà George V. Higgins, publicada el 1974 amb el tÃtol Cogan’s Trade. El director és l’australià Andrew Dominik, vell camarada de l’actor, que va debutar amb l’excessiva i interessant Chopper, i que recordarem per ser responsable de la notable El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford (2007), on Pitt ja interpretà el paper protagonista. Mentre esperem a que enllesteixi  Blonde (adaptació de la biografia de Marilyn Monroe escrita per Joyce Carol Oates) i Cities on the Plain (adaptació de l’obra de Cormac McCarthy), el cineasta ens presenta un intens exercici de cinema negre, a l’alçada de The Killer inside me de Michael Winterbottom, amb guió adaptat de la novel·la de Jim Thompson realitzat pel mateix Dominik.
Ben Mendelsohn (Animal Kingdom) i Scoot McNairy, dos ex-presidiaris inadaptats, un d’ells ionqui, són reclutats per un mafiós que regenta una tintoreria perquè desplomin una partida il·legal de pòquer que anteriorment ja havia desplomat amb èxit Ray Liotta amb el propòsit de carregar-li a aquest últim el robatori. És el pla perfecte però amb el que no compten és que desplomar a la mà fia té un preu alt: el personatge de Richard Jenkins, com a representant d’aquesta, contracta a Jackie Cogan (Brad Pitt) i li econmana la tasca de trobar i passar comptes als responsables. La interpretació d’aquest encarnant a un sicari li va com anell al dit; Pitt es sent còmode en el paper i aixà ho transmet a l’espectador. Els actors que l’acompanyen li faciliten la tasca: James Gandolfini interpreta un sicari trist, superat per la situació, autodestructiu, que va viure una època dorada ara caducada, en plena decadència i que ja no brilla com abans; i un recuperat Ray Liotta, recordant vells temps,  qui per cert rep una pallissa tan real com brutal, en un dels grans moments de la pel·li, que deixa a l’espectador glaçat, per la precisió de Dominik col·locant la cà mera, per l’ambientació de l’escena (amb pluja), i en definitiva, per com està narrada, alentint-la alguns cops per donar més magnetisme i contundència a una escena que fa difÃcil que l’espectador mantingui la mirada sense desviar-la. Posat’s a recordar seqüències que donen motius per veure la pel·lÃcula, què dir d’una altre escena de 10, com és la del robatori de la partida pels joves inexperts, on el director manté i aguanta la tensió fent pensar a l’espectador que no es sortiran amb la seva ja que tot és ridÃcul (les armes, uns guants de fregar plats grocs…) i les vÃctimes del robatori són ni més ni menys que uns capos de la mafia armats.
Els crèdits inicials de Mátalos suavemente, intercalats amb un discurs d’Obama sobre l’American Way of Life i el Viure i deixa viure que hi ha implÃcit, serveix per contextualitzar un film de secundaris i sense protagonistes sense cap altres moral ni valors que els del benefici a tot preu en una ciutat qualsevol on tot té un preu. El film ens explica la crisis, on la realitat (rerefons pólitic i econòmic) va en paral·lel a la ficció del film, com dues fonts de retroalimentació: treballadors acomiadats perquè sÃ, caps que no donen la cara, gent emprenyada i amb por de perdre la feina, ciutats deprimides i violentes, devastades social, moral, polÃtica i culturalment. El personatge de Brad Pitt ho diu ben clarament de què va tot plegat: Visc a Amèrica, i a Amèrica estem tots sols. Amèrica no és un paÃs, és un maleït negoci. I ara dóna’m els meus putos diners. Narrada a salts, amb temps que es dilaten i d’altres que s’escurcen, en una narració desestructurada, sense nucli, amb seqüències de molts dià legs amb d’altres atapeïdes d’un silenci lleig, brut i agressiu, com l’ambient i els personatges de la pel·li, que esclaten en escenes de gran violència, Mátalos suavemente és un film sobre els EUA d’Obama, amb una trama de còmic, que explica, a la seva manera, la història de la crisis econòmica com una crisis dels sistemes de control d’un joc social destinat a fer malbé les estructures en les que es sustenta una societat que ha d’admetre que que el problema resideix en el seu interior.
Estem davant d’un relat ben filmat, cru i despietat, ben interpretat (tots ells, amb menció especial a Scott McNairy i Ben Mendelsohn), que ens explica la història d’una mà fia encarnada amb uns homes de negocis on l’honor és el que prima, resultant un atractiu exercici de cinema negre amb majúscules amb un excel·lent elenc d’actors que deixa el llistó de la filmografia del director al mateix lloc on estava: apuntant alt, ben alt, però esperant encara la seva obra mestra.
Al nivell de… Antes de que el diablo sepa que has muerto.
