Mother, de Darren Aronofsky

2

Darren Aronofsky és un tipus valent. El director de Requiem for a dream és un cineasta arriscat i ambiciós. Mother és un nou exemple del seu tarannà com a creador. A través de la història d’una parella que intenta trobar el seu lloc i estabilitat en una casa aïllada de tot i de tothom, Aronofsky crea un conte on hi tenen cabuda els grans temes universals i els pitjors defectes de la condició humana que mai hem sabut rectificar. Excessiva, poderosa, pretensiosa i hiperbòlica, podrà agradar més o menys, inclús segur que acumularà crítiques negatives. Ara bé, el que és innegable és que al sortir del cinema crearà debat.

Javier Bardem interpreta un escriptor d’èxit en crisi creativa. Veronica (una notable Jennifer Lawrence) és la seva recent dona. Junts intenten donar forma a una casa enmig del no-res, reconstruïda de dalt a baix per ella, després d’un incendi del qual no podem avançar cap detall. L’escriptor, de qui no sabrem el nom, rep la misteriosa visita d’una família desunida per una herència. Ed Harris i una meravellosa Michelle  Pfeiffer són els peculiars pares de dos germans que provoquen el primer glan plec de la trama. Veronica, mentrestant, aguanta com pot la situació, sense entendre ben bé que està passant ni com reacciona el seu marit davant d’aquesta situació. Qui són aquests individus que han aparegut del no-res?

La pel·lícula avança, els interrogants es van multiplicant, la situació es complica, fins arribar al punt que la casa es converteix en el món i en el sostre nostres pecats capitals i la visió de l’home i la dona com a font de la vida, de la mort, de l’odi, de les guerres. El film gira entorn a la idea del dolor com el sentiment més viu, una pista més per tal d’assumir la condició de la misèria humana. I si de dolor i drama no en falta, bondat n’hi ha ben poca. I d’aquest defecte de bondat sorgeix el tema d’aquest conte que és Mother: Tota activitat humana té lloc dins de la societat, per tant, ningú se n’escapa. El món és el que nosaltres som.

Filmada amb un obsessiu pla curt durant gran part del metratge, l’angoixa s’apodera de la gran protagonista així com de l’espectador. Res sembla lligar en algun moment, la trama es va deslliurant del que en un principi ens havia suggerit, hi ha més d’una pel·lícula dins de la mateixa, però, amb paciència i reflexió, acabarem posant ordre a aquest repte amb forma d’ epanadiplosi fílmica.

Aronofsky recupera amb Mother el discurs més filosòfic i profund que ja va mostrar amb la menyspreada The Fountain. Desconcertant, irregular, imprevisible i genial, no deixarà indiferent a ningú. I “nomès” per la reflexió que regala envers la condició humana, nosaltres entenem que és una de les pel·lícules de l’any.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

2 Comments

  1. “Darren Aronofsky és un tipus valent”. Quina mena de comentari és aquest? “tipus”? WTF? 😀

    • BCNCultura.cat on

      Vés a diccionari.cat. T’ajudarà a trobar resposta a la teva pregunta “Quina mena de comentari és aquest?”

Leave A Reply