De Wim Wenders podem esperar qualsevol cosa, i gairebé mai falla. Se’l podrà criticar, com a tots, però la seva passió per qualsevol expressió artística resulta irresistible. D’autors com ell un es pot contagiar del seu amor per l’art, de la seva mentalitat oberta i disposada a entendre als artistes que més admira. Pina Bausch no necessita cap mena de presentació. Nom propi de la dansa contemporània, creadora de coreografies que formen part de l’avantguarda de la dansa contemporània, la intensitat de la seva obra i la passió per la seva feina parlen per sí soles. Les coreografies Cafe Müller, Le Sacre du printemps, Vollmond i Kontakthof, imatges i arxius de vídeo de la vida de la ballarina, coreògrafa i professora alemanya i les gravacions en 3D dels membres de la companyia Tanztheatter Wuppertal, els quals varen retre homenatge a la seva inspiradora i directora durant l’estiu del 2010, com no, ballant i recordant a l’apassionada, mil·limètrica i visceral Pina Bausch, formen part d’aquest excepcional documental sobre un dels noms claus de la dansa internacional contemporània.
La sobtada mort de l’alemanya al 2009, durant els preparatius del rodatge, varen fer que Wenders es replantegés el film. Després d’un temps de dol i reflexió, el director va plantejar el rodatge en tres etapes. Durant la primera etapa, Cafe Müller, Le Sacre du printemps i Vollmond es varen representar en directe a la Casa Òpera de Wuppertal. El poc temps de la companyia Tanztheater i la complexitat de gravacions en 3D, a càrrec d’Alain Derobe, requeria rigor i planificació. Derobe va muntar una plataforma especial per la càmera de 3D que permetés filmar sobre una grua. La profunditat, vivesa, força i emotivitat que desprenen les imatges estan a l’alçada de les coreografies de Pina Bausch, de qui s’intueix la seva energia i la capacitat per aprofundir en l’ànima humana a través de la dansa. Les coreografies que contemplem a Pina desprenen una energia i profunditat que esdevenen en sí, metàfores de l’amor, la mort, la felicitat, el patiment, i en general, de les emocions que donen sentit i misteri a la vida.
Wenders (i Derobe) ens endinsa al ric i emocionant univers de Pina Bausch, a través d’ella, la seva obra, ‘els seus’ ballarins, i sigui quin sigui l’escenari, des de el citat teatre, un descampat en obres o una llacuna, ens endinsa al suggeridor, contundent i metafísic univers de la desapareguda ballarina, transmetent a l’espectador el conjunt d’emocions a través de les que se sustenten les impressionants coreografies de l’alemanya. D’altra banda, el director de Relámpago sobre agua utilitza el 3D com un recurs més del cinema, mostrant que pot reforçar el llenguatge d’una pel·li i complementar-se amb els altres elements cinematogràfics. No cal ser cap expert en la matèria per quedar-se hipnotitzat amb aquest documental-homenatge a una artista que entén l’art com una forma de provocació i reflexió capaç de sacsejar a qualsevol disposat a fer-ho.
El director de films inoblidables com París, Texas i El cielo sobre Berlín, aconsegueix amb PINA 3D, un magnífic homenatge de la que va ser una de les seves grans amigues. Passió, creativitat, sentiment, emoció, esforç,… tots aquests atributs són copsats per una càmera que acosta a l’espectador a les mil·limètriques, contundents i profundes coreografies de la gran protagonista del film, i que el fan sentir i emocionar-se al ritme que proposen Wenders i els ballarins que varen créixer amb ella, a qui recorden amb una adoració sensible i a la vegada intel·ligible durant els 100 minuts de la cinta. Un art com la dansa vist al cinema no es pot arribar a sentir, però Wim Wenders l’apropa al públic com ningú altre ho podria fer, captant l’essència de l’enyorada Pina.
S’ha de permetre que cadascú s’expressi segons les seves motivacions internes. Pina Bausch, a una entrevista del diari El País.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=JceMiG-oY6A]
Death In Vegas: La picada de l’escorpí
L’inframón entròpic de Floria Sigismondi
