La primera dècada del S.XXI en el món del cinema ha significat la continuació de la ja magnífica filmografia de directors gairebé infalibles, alguns d’ells autèntics imprescindibles de la cinematografia, com Burton, Eastwood, Lumet, Jarmusch, Lynch, Herzog, Sokurov, Haneke, Wong Kar-Wai, Cronenberg, Zhang Yimou, Germans Cohen, Woody Allen i el ja desaparescut Ingmar Bergman, qui es va despedir amb la magnífica però no inclosa Saraband; directors fins aleshores més irregulars com Michael Mann, Olivier Assayas, Goran Paskajlevic, Johnnie To, Gus Van Sant, Brian De Palma, Terry Gilliam i Takeshi Miike han fulminat tota mena de dubte sobre el seu talent; directors que ja s’havien estrenat a la dècada anterior, com Quentin Tarantino, Kim Ki-Duk, Christopher Nolan, Sofia Coppola, Spike Jonze, Michel Gondry, Darren Aronofsky, Michael Winterbottom, Wes Anderson, Sam Mendes, Park Chan-Wook i Fernando Meirelles confirmen la seva posició a l’elit qualitativa de la indústria; les classes magistrals per part de veterans de l’ofici s’han vist acompanyades per la necessària aparició d’una nova fornada de nous talents, com per exemple Andrei Zvyagintsev, Rob Zombie, Nobihuro Suwa (de qui finalment hem deixat fora Un Couple Parfait), Jaume Balagueró, Yank Ik June, Hana Makhmalbaf, Cristian Mungiu (amb Cristian Puiu i Corneliu Porumbiu han il·luminat el cinema rumanès), Paolo Sorrentino, Jia Zhang-Ke (The World no ha pogut entrar), Jose Padilha (Tropa de Élite també ha quedat fora), Stephen Gaghan i Charlie Kaufman (qui s’ha estrenat aquesta dècada com a director) entre ells, qui durant la pròxima dècada hauran de confirmar la seva genialitat i integritat artística. I aquesta n’és una de les prioritats: que apareixin nous artistes capaços de sacsejar primer la disciplina artística, sigui quina sigui. En un mitjà tan potent com el cinema, estarem d’acord amb Soderbergh que no canvia res, però en una pròxima dècada on es presuposa un canvi de mentalitat i d’hàbits, fore bo consagrar una forma de fer cinema que intenti fer alguna cosa més que explicar una bona història, que és la primera premisa d’una bona pel·lícula. Ha estat una dècada de documentals punyents que han despullat les vergonyes del sistema (en parlarem pròximament); una dècada on es demostra que l’animació permet ser útil i didàctica; una dècada de grans relats, on més que la lluita contra ell mateix, s’ha expressat la lluita contra un món que el devora. Ens hem deixat fora grans obres com Los Increíbles, Punch Drunk Love, Si la Cosa Funciona, Good Night and Good Luck entre d’altres, a més de les citades abans, totes elles representatives del registre de la dècada. Finalment, celebrant que el CINEMA està més que viu, aquí teniu la sel·lecció de les millors pel·lícules de la dècada 2000-20009 per part de BCNCultura:
1. Lost in Translation
Sofia Coppola
La segona pel·lícula de la noia que de petita sopava amb Kurosawa entre d’altres monstres del cine, és l’exemple més evident de la necessitat de referents cinematogràfics de qualitat, que un cop assimilats i amb un punt de vista personal, poden dur a oferir una bona obra. Lost in Translation supera les expectatives, gràcies a una frescura i ritme que a base de silencis, contrallums, desenfocs i genialitat que col·locaven a la guia d’imprescindibles a la pròpia directora, a Scarlett Johansson, i alhora reivindicava a un dels grans actors de sempre, Bill Murray. Aromes de la nouvelle vague, del cinema asiàtic contemporani, del nordamericà dels 70’s; i tot plegat amb una mirada indie on suggerir ho és tot.
2. El Regreso
Andrey Zvyagintsev
L’òpera prima del rus, hereu directe de Sokurov, és una pel·lícula tan minimalista com contundent. Terror familiar, amb un color ratllant el blanc i negra, on l’aspresa i mala llet d’un pare poc més que invisible calen profundament en uns fills sense lligams i pletòrics d’inseguretat. En canvi, la seguretat en la direcció neta i tan visceral com elegant de Zvyagintsev captiva des del primer fotograma. Autor d’una de les històries de New York I Love You, potser amb El Destierro no manté un nivell tan alt, però si confirma que estem d’enhorabona amb l’aparició d’aquest rus subtil i delicat.
3. Mulholland Drive
David Lynch
Què dir de Lynch que no s’hagi dit. Simplement, treure’s el barret amb l’altíssim nivell que manté; no oblidem que Inland Empire podria ser-hi perfectament entre les 10 primeres, però no hem permès que el sr. Lynch s’emporti un protagonisme excessiu que segurament es mereix. Ell segueix al seu ritme i amb el seu punt de vista tan personal com genial. Per si no es conformés amb fer grans obres, amb Inland Empire s’atreveix a renovar el gènere cinematogràfic. Un dels més grans.
