El negoci de la guerra vist per Ken Loach

ROUTE IRISH. KEN LOACH

Se sap que la guerra és un dels grans negocis, i se sap que des del 2003 fins el 2009 va existir l’anomenada Ordre 17, que permetia contractar mercenaris per tal de que aquest negoci (a la guerra d’Irak, concretament) fos més rentable. Es calcula que van arribar a haver 160 mil contractistes, és a dir 160 mercenaris contractats que actuaven com soldats privats, guerrers corporatius o assessors de seguretat. L’aparició d’aquestes empreses de seguretat dibuixen un escenari més penós del que ja és de per sí sol el de la guerra: David Lesar, de l’empresa Halliburton, una de les que oferien mercenaris privats, i de la qual Dick Cheney va ser conseller delegat, va obtenir uns guanys de 43 milions de dòlars durant el 2004; Gene Ray i J.P. London, de TITAN i CACI (dos empreses més que oferien els serveix de soldats privats), varen guanyar, respectivament, 43 i 22 milions d’euros, durant el 2004 i 2005. Un informe especial d’Stuart Bowen, sobre la reconstrucció d’Irak, va revelar que 9 mil milions d’euros van desaparèixer per temes de frau i corrupció. I els diners que han guanyat aquestes empreses privades de guerra no es pot ni calcular. Paul Laverty ens ho explica perfectament en un article publicat a El Público. Però, donant un cop d’ull a les xifres, és evident que tot plegat, atempta, contra la moral, l’ètica, la intel·ligència, i sobretot, mostra un panorama polític i social delirant, no només en els països que han patit aquests exèrcits privats, carregats d’armes de tot tipus i que gaudien d’immunitat per matar, sinó també a Occident. Quan un president de govern es dirigeix a la ciutadania, què ens podem creure, si finalment, per ells, tot és un negoci? Quantes famílies han vist com la seva vida se n’anava en orris per la guerra? I quantes persones en situació econòmica delicada ha decidit anar a la guerra i formar part d’un exèrcit privat per deu mil euros al mes?

El britànic Ken Loack reflexiona al voltant de les dues darreres preguntes plantejades a Route Irish, nom que rep l’autopista que uneix l’aeroport de Bagdad amb la Zona Verda. El film, amb guió precisament de Paul Laverty, s’endinsa en la mot de Frank (John Bishop), un home que va decidir allistar-se en un exèrcit privat, per diners i per amistat. El seu millor amic, Fergus (Mark Womack) i la dona del primer, Rachel (Andrea Lowe), troben una sèrie de pistes que els fan sospitar que la mort de Frank no és aigua clara. A l’equip de mercenaris del qual formava part aquest, hi havia un integrant, Nelson (Trevor Williams), una barreja d’skinhead i de fanàtic militar d’aquells que no saps per on agafar-lo. Aquest últim va cometre un crim de guerra, i Frank era un dels testimonis. I d’aquí, tot el drama d’un film amb punt de vista antibel·licista i crític amb un sistema que permet aquest tipus de llibertat: tot és negoci.

Ken Loach no només reflexiona sobre l’inexplicable negoci de la guerra i tot el que l’envolta, també ho fa vers aquells que decideixen embarcar-se en aquest perillós i corrupte món, on els interessos econòmics tapen qualsevol barbaritat, crim o assassinat. HI ha molts diners en joc, polítics emmerdats fins les celles perquè entenen que el creixement econòmic és sinònim de bona economia, i aconseguir-lo amb sang, bombes i conflictes bèl·lics és sa pel sistema de lliure empresa. Famílies destrossades, a Irak, a Anglaterra, als EUA, però, l’economia és el que importa. Quina responsabilitat tenen les persones que accepten anar a la guerra per diners? Tanta o més que els polítics? El sistema el formem tots, la culpa és de tots. Ken Loach aposta per un film que esdevé un mirall d’una societat que per diners és capaç de matar.

Filmada amb l’estil ja conegut per part del director d’Agenda oculta, Mi nombre es Joe i El viento que agita la cebada, entre d’altres, proper al cinema documental, narrat amb realisme, cruesa i veracitat, i un punt de vista crític i ben humà, Ken Loach expressa amb pessimisme i veracitat una de les lacres socials, polítiques i econòmiques més greus del nostre món, juntament amb el negoci brut de la indústria de l’alimentació: la guerra i els diners que mou tirar bombes, arrasar països i reconstruir-los posteriorment en nom de la democràcia, llibertat i el progrés.

Al nivell de… Redacted.