Des de que va debutar amb Las Virgenes Suicidas, cadascun dels films de Sofia Coppola neixen o sorgeixen com a resposta a l’anterior, en un intent necessari per evolucionar i construir una obra compacta. El risc de Lost In Translation naixia del convencionalisme indie de Las Virgenes Suicidas, mentre que el barroquisme de MarÃa Antonieta venia esperonat pel minimalisme presentat en el film interpretat per Bill Murray i Scarlett Johanson. Amb Somewhere, Sofia Coppola torna a bascular cap el minimalisme de Lost in Translation però reduït a la seva mÃnima expressió, per mostrar l’essència mà xima del seu cinema. En aquest sentit Somewhere és l’obra més arriscada que ha firmat la directora, alhora que la més madura de totes elles.
Somewhere narra la història de Johnny Marco (un encertat Stephen Dorff), un famós actor d’Hollywood, que malviu en l’hotel Cheateau Mormont de Los Angeles, rodejat de tot tipus de luxe, festes, entrevistes, gales de premis, ties bones, però que la superficialitat que envolta tot això ha acabat per reduir la seva vida interior a la mÃnima expressió. Marco té una filla, Cleo (excel.lent Elle Fanning) a la que veu de forma esporà dica, però un dia rebrà una trucada de la seva ex-dona dient-li que s’ha de fer cà rrec d’ella durant una temporada per desprès portar-la a un campament d’estiu. La relació que viuran els dos farà que per primer cop, Marco se senti com una autèntica persona de carn i ossos, més enllà de la seva condició de celebrity, per l’amor que li demostrà la filla per qui és i no pel que representa.
Sofia Coppola segueix fidel a la constant que han marcat tot els seus anteriors films: la solitud. Un fet que marca a tots els seu protagonistes, i que fan que aquests visquin problemes d’incomunicació i aïllament en diferents graus. En aquest sentit Somewhere no és distancia en absolut de les seves anteriors obres, i com MarÃa Antonieta, Johnny Marco ho té tot i tothom vol ser com ell, menys ell, i com el personatges de Lost In Translation, viu en món que el fa sentir-se perdut. Però aquest cop la directora a decidit anar més enllà , i ha compactat la forma i el fons com no havia fet abans per tal de ressaltar aquesta sensació de buidor. La prà cticament absència de dià leg et situa perfectament en tipus de vida en la que està abonada una star-system (no li cal dir res per tenir-ho tot, només li fa falta un nom); la utilització de la música queda reduïda a les escenes on acompanyen l’acció i és estrictament necessà ria fent el film més auster en relació als anteriors. El tempo narratiu es ralentitza per accentuar més la sensació d’avorriment de Johnny Marco; la dilatació de les escenes on no hi ha cap tipus d’acció i dià leg, o els plans està tics, és converteixen en els moments més expressius del film; el vestuari que llueix el protagonista (samarreta i texans) per distanciar-lo de tots els ambients de luxe per els quals transita, o el luxós Ferrari que condueix que el desmarca cada cop que surt de l’hotel per transitar per el món real (totes les escenes que passen fora dels ambients elitistes l’actor va dins dels seu cotxe). Tots els elements construeixien un sarcà stic joc de contrastos, i ressalten aixi la inadaptació del protagonista a tot el que el rodeja, i la falta de rumb en la vida en el que està submergit.
Amb el seu quart film la directora de Lost In Translation aconsegueix un contundent retrat de l’artificialitat i decadència que comporta l’opulència i el luxe sense sentit, el vital que són les relacions humanes i de sentir-se valorat per qui ets i no pel que ets. Un film cru però que poc a poc és va tenyint d’esperança grà cies a la innocència que transmet el personatge de Cleo. Sofia Coppola a firmat una obra rotunda, i amb ella fa un pas de gegant, sense fer gala de cap estridència ni canvi brusc, que la posiciona per davant dels seus companys de generació (Spike Jonze, Wes Anderson), grà cies a la valentia mostrada en ella, que neix de la necessitat de no aïllar-se en una única manera de fer, i de mirar endavant.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=E3cPbxCBGVo]
