Sembla que aquest cop la cosa va de debò, i que Steven Soderbergh abandona de forma definitiva el món del cinema, fart de tot el que l’envolta i del poc interès que li desperten els projectes que li oferixen. Després d’ haver proclamat en varies ocasions durant la dècada passada que se li havia esgotat la paciència envers el negoci del cinema, el director va tirar endavant i va continuar rodant films, però sembla ser que finalment posarà el punt i final, i un cop acabi els dos films que té en perspectiva, aquests es convertiran en les darreres obres que aporti Soderbergh al món del cinema. El primer d’ells, Contagion, està en fase de post-producció, i està interpretat per Matt Damon, Marion Cotillard, Kate Winslet, Jude Law i Gwyneth Paltrow; el segon, Liberace, encara es troba en fase de pre-producció i té previst estrenar-se durant el 2013, i de moment ja té confirmat la parella d’actors principals, Matt Damon i Michael Douglas. Un cop enllestits, Soderbergh es dedicarà a desenvolupar una nova carrera com a fotògraf i pintor.
Ara per ara el director té pendent d’estrena dos films per aquest 2011: The last time I saw Michael Gregg i Haywire. El primer és una comèdia amb Cate Blanchett com a protagonista, i el segon és un film que segueix el patró de Traffic, un thriller amb forces escenes rodades a Barcelona, i que està interpretat per Michael Fassbinder, Michael Douglas, Channing Tatum, Ewan McGregor, Antonio Banderas, Mathieu Kassovitz, Gina Carano i Bill Paxton. Per tant, sumant aquestes quatre pel·lícules, el llegat cinematogràfic d’Steven Soderbegh serà de més d’una trentena de films, on personalment crec que hi han més llums que ombres. Des del seu debut al 1989 amb Sexo, mentiras y cintas de video (amb la que va rebre de Palma d’Or al millor director en el Festival de Cannes d’aquell any), la carrera del director sempre s’ha caracteritzat per fer el que ha volgut en cada moment (cosa que no poden dir molts dels seus col·legues), desenvolupant-se per igual en el terreny més comercial i accessible com en el independent i personal. Per una gran majoria de crítics aquestes diferents formes de fer no l’han definit mai com l’autor que ell ha cregut ser, i probablement aquesta indiferència ha estat un dels grans motius per dir adéu al cinema. No obstant, aquests constants canvis de registre demostra la passió que el director sentia (o sent encara) pel seu ofici, ja que sense aquesta no es poden entendrà la gestació de films com The girldfriend experience (per mi la seva millor pel.lícula) o Bubble, dos obres que el mostren com un autèntic artesà del cinema, qualitat que d’ altra banda també es deixa veure en les seves obres més comercials, ja que tots els seus films tenen una manufactura d’esperit clàssic i d’autor. Amb millor o pitjor encert en el resultat final de les seves obres, Soderbergh sempre ha fet gala d’un gran respecte cap el cinema i cap a l’espectador, i encara que no passarà a la història del setè art per ser un director trencador, sí que ho farà per ser un director que ha complert plenament amb una de les grans màximes del cine: entretenir.
