The Yes Men no aconsegueixen canviar ni solucionar el món. Com ells diuen, en 85 minuts no es canvia res. Raons per creure que res canviarà ens les donen els The Yes Men des del principi de la seva grotesca pel·lícula. L’ anomenada societat del benestar i el lliure mercat han inculcat una mentalitat difícil d’erradicar.
D’inici, es fan passar per uns empresaris amb idees innovadores; presenten un projecte que permetria calcular els guanys que s’obtindrien en una inversió i alhora saber el nombre de morts que provocarà. The Yes Men consideren que presentant un projecte així, fins i tot els empresaris més agressius no sabran com reaccionar. S’equivoquen. Reben aplaudiments i molts s’apropen a demanar targetes ja que consideren molt útil calcular beneficis i morts d’un projecte. Com diu un executiu que s’interessa per la calculadora: “Si hi ha beneficis, res més importa”.
És només un dels moments on es posa per enèsima vegada l’actitud del lliure mercat, de les empreses i dels capitalistes seguidors de Milton Friedman, el gran gurú de l’economia actual. Friedman diu que “la cobdícia és el gran motor de l’economia”. Una cobdícia que a Bhopal va matar 9000 persones i va afectar a 100000 més, que van patir enfermetats i malformacions. Una cobdícia que mata més de mil milions de persones de fam. Una cobdícia que gasta més en armes que en educació i cultura. Una cobdícia que ha convertit el planeta en un negoci. Una cobdícia que s’ensenya i s’incentiva.
La catàstrofe de Bhopal va ser tal per culpa d’unes irregularitats a la planta química de Union Carbide i Dow Chemichal. Ningú ha mogut un dit; només The Yes Men, que van aparèixer a la BBC fent-se passar per portaveus de Dow Chemichal, confessant que Dow eren culpables i que ho reconeixien 20 anys després, donant 12000 milions de dòlars per esmenar l’error. Les accions de Dow van perdre valor: 2000 milions de dòlars en 30 minuts. Els accionistes van retirar els diners; el capital invertit que no dóna beneficis, són diners llançats a les escombraries, per tant, no podem formar part d’aquesta bona acció, perquè no dóna diners, deurien pensar. Els economistes propaguen que produïr és progrés. Una multinacional mata milers de persones i no passa res. Potser Milton Friedman i les seves teories sobre el lliure mercat són l’autèntic antisistema, o potser antivida. Un moviment que, per exemple, ha desforestat 4000 milions de m2 de terreny, com així ha estat des del 1930.
The Yes Men demostren per enèsima vegada que el món pateix un desajust intel·lectual, climàtic, ecològic, social, econòmic, etc., com indica Amin Maalouf en el seu darrer llibre. Arribat a aquest punt: Podem riure d’aquestes barbaritats? Ja no ens queda més remei que riure i no fer res? The Yes Men Fix The World em sembla una de les pel·lícules més tristes que es poden veure.
Només falta obrir els diaris i veure com els que manen i acumulen no es cansen de robar. La crisi són ells, els que han acabat amb tot: amb la cultura, amb la llibertat, amb el seny i evidentment, amb els diners. Llur mentalitat, llur ego, dels que porten els fils del sistema, acaben amb tot. Seran els senyals que precedeixen la fi del món, parafrasejant el títol del llibre de Yuri Herrera, o bé la banda sonora que anuncia un canvi? Per cert, Sarkozy va gastar un milió d’euros al dia durant els 6 mesos que va presidir la UE.