UN AMOUR DE JEUNESSE. MIA HANSEN-LøVE
Amb només tres pel·lícules, Mia Hansen-Løve ha consolidat una mirada cinematogràfica ben personal. Visionant els seus films ens ve al cap el cinema del darrer Eric Rohmer, el classicisme de nova generació de directors com Oliver Assayas i Claire Denis, i el realisme dels germans Dardenne, inclús, la frescor i atreviment de la nouvelle vague. La gran virtut, o una de les virtuts de la directora francesa és ser capaç d’aglutinar els seus referents i plasmar-ho des d’una perspectiva pròpia. Estem davant d’una autora a qui ja la podem reconèixer per un pla, per un moviment de càmera. i quan a un cineasta se’l reconeix pel seu estil, la història ens diu que estem davant d’un autor. Des de l’actualitat, el seu cinema el podríem emparentar amb el de Nobuhiro Suwa, però també amb el d’ Hirokazu Koreeda, amb el del veterà Lee Chang-dong i inclús amb el del novell Louis Garrel, qui demostra, amb Le Petit Tailleur, haver près nota dels films de Hansen-Løve. En definitiva, no falten referències, que sempre ajuden a entendre d’on ve un cineasta i quin és l’origen del seu art i situar-lo dins del panorama vigent.
Arriba, gràcies a Paco Poch Cinema, el tercer film de Mia Hansen-Løve, Un amour de jeunesse. El film narra la història d’amor entre Camille (interpretada per Lola Cretón, a qui tampoc la perdrem de vista) i Sullivan (Sebastian Urzendowsky). Els fets que es narren s’inicien durant el febrer de 1999. Camille i Sullivan són dos adolescents de 15-16 anys, que viuen la seva primera relació amb una intensitat i dependència insana, sobretot per part d’ella. Sullivan, en canvi, l’adora, però adora encara més la seva independència i el rebuig que sent només de pensar que Camille ho serà tot per ell i que ell ho serà tot per ella. Sullivan vol rodar pel món, veure altres realitats. Ella sent que es morirà sense el seu príncep blau, però aquest marxa a buscar aventures per Sud-Amèrica. Amb els anys, a Camille se li obre el cel a través de l’arquitectura i d’un nou amor, un arquitecte noruec (repeteix Magne-Håvard Brekke) que es podria definir com el prototip d’intel·lectual madur i fet a sí mateix. Quan sembla haver trobar l’estabilitat emocional i el sentit a la vida, Camille, vuit anys més tard, es retroba amb Sullivan. Aquest senzill fil narratiu és més profund i delicat del que pot semblar d’entrada. L’exquisida, serena i diàfana manera de filmar i narrar de Hansen-Løve, qui, a través d’una mil·limètrica posada en escena és capaç d’oferir un retrat àgil, suggeridor i gràcil, permet projectar el món interior dels dos personatges, centrant-se finalment en ella, protagonista absoluta de la història. El dolor, patiment i obsessió de Camille resulten tan evidents com subtils. El collage de situacions, les fotografies d’una relació, el dinamisme de les situacions, el muntatge, el pols narratiu, la fotografia, la música, tot plegat formen un conjunt compacte i perfectament estructurat, on res està per sobre de res, on tot queda al servei de l’ autoria i força d’una directora. Aquesta explica la història amb senzillesa i espontaneïtat, i tot i que res és casual, dóna la sensació, en algun moment, que s’improvisa. Com succeeix amb el cada cop més aclamat (per fi) Godard, Hansen-Løve ho té tot controlat, sense que ho sembli. La manera amb la que treballa les divergències, la planificació, la direcció artística, són altres dels recursos que domina per oferir un excel·lent exercici sobre la realitat filmat des de la realitat.
Camille i Sullivan és la història d’amor de gairebé tothom. Una història plena d’utopia, d’amor possible però impossible, que no pretén ni molt menys ser un drama ni amb connotacions ‘shakesperianes’ ni de caire fulletonesc. Parlem de cinema d’autor, rotund, natural, que flueix amb la honestedat d’una directora capaç de submergir-se en el drama d’una història d’amor amb la distància justa i necessària, des d’una òptica artística i realista. Un amour de jeunesse és un film intemporal, per la història, per com ens l’expliquen, i per tots els elements que utilitza una autora a la que des de ja hem d’afegir a la llista de directors que encara fan del cinema, tal i com deia Nicholas Ray, la catedral de les arts.
Al nivell de... Una pareja perfecta (de Nobuhiro Suwa).
Cass McCombs: Humor Risk
