Jacques Audiard i Thomas Bidegain són els autors que han reescrit durant 3 anys el guió de la pel·lícula Un Profeta (Un Prophète). Basat en un argument dels guionistes Abdel Raouf Dafri i Nicolas Peufallit, la pel·lícula narra els 6 anys que Malik El Djebena, un delinqüent comú, passa a la presó. El films és “un relat iniciàtic“, com diu Audiard, d’ un personatge que haurà d’aprendre, adaptar-se i fer-se com a persona per arribar a la meta.
Un Profeta té com a protagonista a Tahar Rahim, qui interpreta a Malik El Djebena, un home que ingressa a la presó per un crim que no s’explica en cap moment, perquè no importa (es diu que ha agredit a un poli, però no es diu ni el com ni el perquè ni la gravetat dels fets). Interpretat per un impressionant Tahar Rahim, actor amb carrera molt curta, Malik és un personatge real, cru, sense concessions, humà, a vegades guanya a vegades perd, però amb les idees clares i sense triomfalismes ni victimismes. Tahar Rahim ho borda, en una trama hipnòtica, una narració trepidant, una temàtica on del que és parla és de la vida. L’aparença apunta cap el documental, però no manquen apunts artístics. La ficció queda apuntalada amb moments d’acció memorables, com la seqüència per recordar del tiroteig a l’interior d’un cotxe.
Un Profeta és més una pel·lícula sobre presons, i més que una pel·lícula sobre policies i criminals que pretèn ser una metàfora de la societat (anomenat cine polar, en la seva vessant francesa). Audiard ofereix un discurs hiperrealista, aconseguint una aparença que ens submergeix directament a l’acció. La sobrietat aparent de la proposta no ha d’amagar la riquesa de matisos: un muntatge fraccionat que atorga un ritme idoni, el color de la fotografia, desgastat, brut; la càmera, nerviosa, amb molta steadycam i molta càmera en mà, però sense tornar boig a l’espectador; la música no diegètica, utilitzada a compta-gotes, però amb encert; i el contrast del barroquisme de les imatges oníriques, ben integrades, on ens recorda que Malik és el profeta.
Malik és un home perdut i poc espavilat quan entra a la presó. No és ni el típic macarra que se les sap totes i que està per sobre de tot, ni tampoc té cap connotació de l’ immigrant que no s’adapta. Malik és un home que creix a la presó. L’escola de la vida, l’escola de la presó, és aquest cop una escola de veritat. Amb habilitat i ingeni, va creixent i es va guanyant un nom dins de la presó, aprofitant les oportunitats que se li presenten per créixer a tots nivells. És un personatge positiu, que ha sabut imposar la seva humanitat i les seves ganes de viure i superar totes les adversitats que se li presenten. És pur esperit de supervivència, lluita per crear-se una identitat, per conèixer qui és, veure fins on pot arribar, i anar-hi.
Realitzada amb caràcter d’autor, trobem influències de Jules Dassin i Fuerza Bruta, de José Giovanni i El Clan de los Sicilianos i El Clan de los Marselleses, d’ Scorsese i Malas Calles, d’ Alan Parker i El Expreso de Medianoche, de Michael Mann i Collateral, i de Matteo Garrone i Gomorra. La pel·lícula s’apropa a les relacions filio-paternals, com la relació entre Malik i el líder del clan cors, César Luciani (magnífic Niels Arestrup); a l’amistat com un sentiment incorruptible i capaç de passar per sobre de tot, com la relació entre Malik i Ryad (Adel Bencherif), el seu gran camarada; la vida, com un trajecte on un ha de saber qui és i a on va, encara que ho vagis descobrint pel camí.
Un Profeta és una d’aquelles pel·lícules de les que es recorden amb el pas dels anys, el gran examen de tota obra. En definitiva, una delícia de pel·lícula que és un clar exemple de que en el cinema mirar enrere és poc menys que imprescindible per crear cinema de qualitat. Dirigida per Jacques Audiard, qui havia pensat en Gotta Served Somebody com a títol pel film, parafrasejant la cançó de Bob Dylan, s’estrena les nostres sales el dia 26 de febrer.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=L1ELQLDzZwo]
