La fotografia també pot ser poesia. Així ho entenia Josef Sudek (1896-1976), el fotògraf que a través de les seves instantànies creava poesia. Nascut a Bohèmia el 1876, és un d’aquells autors que entenia la seva obra com la seva vida. Sense la seves fotos, res tenia sentit. Els conflictes bèl·lics de la primera meitat del segle XX i la mort prematura marquen la seva vida i la seva obra. Aquests fets transcendents van modular una manera d’entendre la fotografia, vinculada a profundes dimensions espirituals i a una reflexió sobre la vida i la mort. Les seves fotografies, majoritàriament, les va fer a Praga, on va viure des de que va instal·lar el seu jardí màgic, nom que rebia el seu estudi a la ciutat petita de l’actual capital txeca, és a dir, al districte històric de Malá Strana. Allunyat dels cercles intel·lectuals i suposadament bohemis, ell feia la seva, sense horaris ni convencionalismes, amb una independència absoluta de tot, excepte de la seva història i del context del moment. Experimental i avantguardista, simplement per la necessitat de fotografiar i de sentir-se viu a través de les captures, va fer de tot com i quan va voler. Vivia sense telèfon i sense televisió, i sovint intercanviava les seves fotos per discs, càmeres i menjar, el qual també retratava. Independent, rebel i autodidacta, sempre a la seva, indomable i genial, el seu talent fotogràfic el va empènyer a provar-ho tot: retrats a l’estil de l’època daurada de Hollywood, fent instal·lar al director de l’Escola Estatal d’Arts Gràfiques de Praga llum elèctrica per fer-ho possible; l’ús de la tècnica del bromoli, ideada per G. H. Rawlings i desenvolupada per E. J. Wall el 1907; la fotografia de paisatges i natura, sobretot dels seus adorats arbres, a qui els anomenava gegants dorments; fotografia publicitària i retratista de celebritats de l’època; panoràmiques 10×30 amb una Kodac antiga; fotografies de paisatges al límit de la visibilitat; la seva activitat era constant, perquè per ell, la fotografia ho era tot.
Els seus llargs passejos per la ciutat cercant noves temàtiques per la seva obra van fer que també fos conegut com el caminant de Praga. Sudek va utilitzar durant gran part de la seva obra càmeres de gran format de fins 30 x 40 cms, sent la seva preferida la Kodak Panoramic de més 50 anys, màquina de finals del segle XIX amb la que es va a donar a conèixer, creant panoràmiques de 10×30 de paisatges i de la seva estimada ciutat, inspirant-se en el rodamón Václav Hollar (1607-1677). Quan va topar-se amb un positiu de contacte que representava una estàtua gòtica de la catedral de Chartres, va decidir no fer més ampliacions, i treballar només amb contactes. Abans de descobrir aquesta tècnica havia col·laborat amb Družstevní práce (Treball de cooperació), dirigit per Ladislav Sutnar, director de la mencionada Escola Estatal d’ Arts Gràfiques de Praga i un de los coautors del funcionalisme en l’art aplicat i el disseny ferial, havia treballat en publicitat i en la tasca per consolidar la tècnica en aquest tipus de captures (moment a partir del qual va deixar de interessar-li el vincle fotografia-publicitat), havia retratat la ciutat de Praga amb encàrrecs (construcció de la catedral de San Vito, amb motiu del dècim aniversari de la República (1928), i havia participat com a membre de la Nova Objectivitat Fotogràfica. Amb l’antiga Kodac va confirmar la seva posició independent respecte al diàleg amb el passat i el present de les arts visuals, realitzant panoràmiques de paisatges ciutadans, parcs, jardins, i de la naturalesa salvatge.
La seva condició física (va perdre un braç per l’explosió d’una granada el 1917 durant la Gran Guerra), no va impedir que treballés amb el pesat equip de la Kodak. Ho tenia clar: amb una tècnica antiga donaria forma a una nova manera de fotografiar: des del seu estudi, fotografiava els vidres de les finestres amb una mirada primitiva, màgica i inusual. Com si volgués tornar als orígens de la fotografiava, Sudek des de la simplicitat i des del passat creava un nou model de fotografia visual. Posteriorment va tornar a retratar objectes i aliments amb una mirada existencialista, sovint inspirant-se en pintures creades abans de que s’inventés la fotografia. Retratar la natura morta va obrir un nou horitzó, empenyent-lo a sortir de nou del seu estudi. I vet aquí que arribà el seu primer èxit: fotografiar al límit de la visibilitat: les imatges d’una Praga nocturna, de la perifèria de la ciutat, del cementiri de Malá Strana, de Hukvaldy, de Beskydy el seu bosc verge, varen ser fotografies que juntament amb les natures mortes varen conformar les obres que posteriorment varen proporcionar-li fama mundial. Ell va seguir seguir com si res; va continuar fotografiant, fent de tot, centrant-se en el que més li agradava, que eren les panoràmiques de paisatge i ciutat, centrant-se en els arbres o estàtues desaparegudes, com també les anomenava, i a qui a través de la foto els humanitzava, els hi donava vida. La sensibilitat que va mostrar per la natura des dels seus inicis el va acompanyar fins el final. Amb els anys va dedicar-se a fotografiar sobretot a la primavera. Amb l’edat, amb menys mobilitat, va insistir en fotografiar interiors, retratant la vida dels objectes, del caos i del pas del temps. Amb les seves fotografies escrivia el passat i el present del moment, i a la vegada, insistia en la importància del moment, el qual només la fotografia podia captar: l’ara és únic i instantani, i ell era qui el sabia capturar.
Durant la vellesa es va apropar a Paul Strand, Robert Adams, James Welling, Claudio Parmiggiani, Olivier Richon i Otmar Thormann. La llum com a eina per crear una il·lusió de la visió, de la percepció del món, així com la reanimació de las coses que el fotògraf extreu de l’espai i del temps. Molt interessant són les sèries que va crear durant els seus darrers anys de vida, on ens presenta el desordre i el caos de l’acumulació d’objectes, insistint en suggerir el misteri en el que sempre va posar èmfasi com la clau per interpretar les seves fotos. Sudek, amb la fotografia d’objectes del dia a dia insinuava la seva història, gràcies a instantànies que semblen sortides d’un somni màgic. Els objectes que fotografiava, uns objectes que parlen, que expliquen la seva vida i la dels seus propietaris, creant una atmosfera de respecte i fins i tot homenatge a llur història. Ell considerava la fotografia com quelcom estrany, perquè ha de suggerir. I ell ho aconseguia amb tot el que fotografiava.
L’obra de Sudek va ajudar a que la fotografia es trobés amb ella mateixa. Va treballar al llarg de set dècades en diferents corrents de la fotografia del segle XX. I no és només per la seva dilatada trajectòria que cal reivindicar-lo, sinó per haver evolucionat al llarg dels anys i madurant i assolint un llenguatge propi, que va consolidar a través de donar-hi voltes i voltes al seu treball i una obra del quals el seu anàlisi impacta i transcendeix en el context de l’art i de la reflexió espiritual i metafísica.
Us convidem a un vídeo on ens conviden a donar un cop d’ull a un dels seus llibres de foto, Labyrinths:
Boyhood, de Richard Linklater
Los mártires de Pyongyang, de Richard E. Kim
