De l’ 11 al 17 de desembre, Barcelona serà la seu del Quart Cine Fest-Brasil, una mostra representativa del cinema brasiler actual, en el marc del Circuit Inffinito de Festivales.
Directors com Fernando Meirelles o Jose Padilha ja han demostrat que el cinema brasiler viu un gran moment. La intensitat, els contrastos i la situació social del país col·labora directament en la creació d’obres destacades tan a nivell formal com de contingut. L’equilibri entre el cinema d’autor amb un cinema amb una aparença més ‘Hollywood’, com Ciudad de Dios, és una de les prioritats per una indústria que cada dècada es reinventa des des de que l’italià Alfonso Segretto filmà al 1898 des del vaixell Brasil una sèrie de vistes de la Bahia de Guanabra, sent aquest el primer audiovisual filmat a Brasil.
De la ‘bella època’ del cinema brasiler, batejada així per l’historiador Vicente de Paiva Araújo, la del cine mut, que va durar fins el 1930, de la que només queda un 1%del material, a més del record de la primera pel·li brasilera prohibida pel contingut polític: A Vida de Joáo Cándido, de 1912, que narra la coneguda per ‘Sublevació de Chibata’ d’uns mariners de raça negra contra els opressors de raça blanca, en una mena de Potempkin brasiler.
La primera gran era d’aquest cinema, superades les dictadures que van cohibir l’art des del 1930 fins el 1945 (la censura imposà un cine banal i inofensiu, alguna trobaríem, com Limite, de Mário Peixoto), i la posterior transició (etapa de les Chanchadas, pel·lis de chico busca a chica molt conegudes al Brasil, però que en algun moment intorduïen temàtiques com el racisme, com a Adupla do barulho, dirigida per Carlos Manga), fou l’anomenada Cinema Novo, època del cinema brasiler que ocupa la dècada dels 50 i la dels 60. Noms com Glauber Rocha, Nelson Pereyra Dos Santos, Carlos Diegues i Joaquim Pedro de Andrade reivincaven la nouvelle vague i el neorrealisme italià, i films com O pagador de promessas, de Anselmo Duarte.
El cop militar del 68, que va suposar una dictadura que durà fins el 83, va coincidir amb l’època daurada de Sonia Braga (per ex., Dona Flor e Seus Dois Maridos, de Bruno Barreto) i les pel·lis més sexuals, un cine tant o més ingenu i inofensiu que les Chanchadas, que es va reinventar amb el gènere pornochanchadas. El final de la dictadura va suposar l’arribada d’un cinema més realista i compromès més quotidià, el dels 80’s, més centrat en el folklore i el dia a dia del Brasil, fins arribar a les dues darreres dècades, que han vingut marcades, primer pel pel·lis èpiques, com Carlota Joaquina, amb un to grotesc, i d’altres que fins i tot van guanyar Oscar, com O Quatrilho, O Que É Isso Companheiro i Central do Brasil, aquesta, obra del primer gran nom del cinema brasiler de l’actualitat, Walter Salles.
Altres noms i pel·lis destacats dels anys 90’s són Lirio Ferreira i Paulo Caldas, amb Baile Perfumado; Aurélio Michiles, amb O Cineasta da Selva; Beto Brant, amb Os Matadores i Ação Entre Amigos; Ricardo Dias, amb Fé, a més de noms com Cacá Diegues, autor d’ Orfeu, i Hector Babenco, amb produccions en llengua estrangera com Brincando Nos Campos do Senhor i Coração Iluminado.
Durant la darrera dècada han sabut conviure les propostes més independents amb d’altres més comercials. Només cal recordar alguns títols de la darrera: des de la citada Ciudad de Dios a Tropas de Élite, aconseguint un cinema equilibrant l’ideari més comercial amb el d’autor. Una excepció és el moviment ‘Dogma Feijoada’, que aposta per un cinema auster, realista i amb actors i autors de raça negra.
No obstant, els títols més coneguts són els que tenen una mirada similar a la de Ciudad de Dios, com per exemple Palace II, de Kàtia Lund i Fernando Meirelles, Uma onda no ar, de Helvecio Ratton, Madame Satã, de Karim Ainous, Netto perde a sua alma, de Tabajara Ruas i Beto Souza i De passagem, de Ricardo Elias. Altres títols dels darrers anys serien O cheiro do ralo, de Heitor Dhalia; Antônia de Tata Amaral; A casa de Alice de Chico Teixeira; O ano em que meus pais saíram de férias i Deserto feliz de Paulo Caldas; Hércules 56, de Sílvio Da-Rin; Última Parada 174 de Bruno Barreto; Verónica de Mauricio Farias o El hombre que embotellaba nubes, de Lirio Ferreira, per citar-ne algunes.
Aquest festival ha de servir per conèixer alguns dels noms citats, i si més no, per apropar-se al cinema que es fa en aquest moment en un país tan inquietant com atractiu. Un altre festival que obre les portes a novetats cinematogràfiques amb poques possibilitats de ser projectades a les sales comercials.
Total la informació a www.brasizilianfilmfestival.com