Mire a su alrededor, señor Pearson. Nos enfrentamos a un nuevo tipo de hombre y mujer: de mentalidad estrecha, pasivos, apretando en la mano la tarjetas de las tiendas. Creen todo lo que les dicen personas como usted o como yo. Quieren que los engañen, quieren que los lleven a comprar la última basura. Su educación proviene de los anuncios publicitarios de la televisión. Saben que las únicas cosas que tienen algo de valor son las que pueden meter en una bolsa. Ésta es una zona de peste, señor Pearson. Una peste llamada consumismo.
Bienvenidos a Metro-Center (Kingdom come és el tÃtol original) s’ inicia amb el protagonista, Richard Pearson acaba de perdre el seu pare en un tiroteig a la sortida d’ un centre comercial, el Metro-Center, que governa les ments i butxaques dels ciutadans de Brooklands, una petita ciutat anglesa. Pearson, en el seu intent de respondre a les preguntes vers el seu pare, la relació pare i fill, i la qüestió sobre què hi ha darrera Metro-Center, s’ endinsa en una societat buida que obeeix fidelment les consignes del sistema, que no són altres que consumir i dividir la humanitat entre bons i dolents. La mentalitat obedient i reprimida es torna violenta contra tots aquells que no segueixen el camà marcat: el racisme i els prejudicis són gairebé tan importants com el consumisme, aixà com el futbol i uns hooligans que no són més que exèrcits que arrasen els dies de partit. La festa del terror s’ ha instaurat definitivament. Qui hi ha darrera de tot? Qui és l’ assassà del pare de Richard Pearson?
L’ autor de El mundo sumergido i Crash, des d’ un punt de vista marcadament crÃtic amb la societat de consum, ens ofereix un món on es reconeix que el consumisme aniquila la intel·lectualitat de la humanitat, i a sobre, mata, pels interessos creats al voltant de l’ economia. Recuperant a la seva manera la història de La caverna de José Saramago, on un centre comercial era protagonista, Ballard, el mestre de la distòpia literà ria, ens ofereix el directe i frontal retrat d’ una societat sense il·lusions ni inquietuds, centrada en anar a comprar, mirar el futbol i, simplement, tractar de matar el temps. El centre comercial és el palau del poble, i del que es tracta, és de construir-ne més.
¿Qué necesidad hay de libertad y derechos humanos y responsabilidad cÃvica? Lo que queremos es una estética de violencia. Creemos en el materialismo puro, todos esos tenderos asiáticos con mentalidad de caja registradora. Necesitamos drama, necesitamos que nos manipulen las emociones, queremos que nos engausen y nos estafen. El consumismo satisface todos esos requisitos. Ha creado el programa de todos los estados fascista del futuro. En todo caso, el consumismo despierta un apetito que sólo el fascismo sabe satisfacer.
Ballard posa el seu particular mirall a Anglaterra, sÃ, i també a Europa, i en general, a Occident. Fa especial èmfasi en una crÃtica ferotge al totalitarisme i a totes les seves formes, aixà com al conformisme i a la baixada de braços d’ una societat dominada fÃsica i psicològicament per tot el que significa i ofereix un centre comercial. Ballard assenyala directament a tots aquells que entenen la vida com un dia a dia ple de responsabilitats i obligacions, on el treballar dignifica, sense qüestionar-se ni drets ni deures. Certament, de capacitat suggestiva no n’ hi ha gaire. Els dià legs semblen discursos, no hi ha lloc per l’ espontaneïtat ni la sorpresa, i els personatges no tenen profunditat, resultant del tot tÃpics i en certa manera, passen del tot desapercebuts.
Bienvenidos a Metro-Center és la darrera novel·la de J.G. Ballard, on el que predomina és el punt de vista de Ballard, on no hi lloc per la discussió ni perquè el lector posi de la seva part. Tot es redueix a que el consumisme mata, i que el món està controlat pels que aposten a que les coses siguin aixÃ, com més temps, millor. Inclús, personatges que estan a dalt de tot, no tenen por a res, fent i desfent sense cap mena de contemplació. Potser, Ballard insinua que, com a la seva novel·la, els valors més premiats del sistema són, principalment, els diners, el poder i l’ aparença. Seria interessant saber què opinaria de Wikileaks i la darrera demostració de que molta part de la realitat polÃtica pot considerar-se, a vegades, una trista i depriment broma.