Black, black, black de Marta Sanz

Black, black, black és la nova novel·la de la periodista Marta Sanz (1967) que titula així el seu llibre per la contundència i potència crítica de les paraules i pel balbuceig sonor que es produeix si es pronuncia ràpid diverses vegades.

La trama de l’obra es divideix en 3 parts que vindrien a ser les 3 paraules que composen el títol, en un argument que situa el lector en la investigació d’un assassinat ocorregut en una escala de veïs, que Marta Sanz confessa que és la seva. Han assassinat a Cristina Esquivel, i els pares d’aquesta contracten a un detectiu, Arturo Zarco, perquè descobreixi el responsable, ja que la policia no n’ha tret aigua clara. El principal sospitós pels pares de Cristina és Yalal, el marit de procedència marroquí amb qui Cristina estava casada. En aquest cas, l’autora denuncia clarament com el racisme és present a la societat espanyola i ho fa filtrant-ho a la retòrica de la narració del llibre, així com també ho fa amb la violència domèstica, la dependència de la tercera edat i d’altres temes actuals.

Segons l’autora la relació amb el gènere negre al que pertany la novel·la és d’amor-odi. L’amor és present en els homenatges explícits que hi ha a la novel·la: com el de Patrícia Highsmith i al tipus de retrat psicològic de personatges com el de Luz Arranz, una veïna de l’escala; el de George Simenon i les culpabilitats d’uns personatges complexos; al gènere clàssic estadounidenc representat per escriptors com R. Chandler, James M. Cain i Dashiell Hammet; l’homenatge a la crítica social que també fa la novel·la del gènere i que han practicat autors com Manuel Vázquez Montalbán, Juan Madrid o Rafael Reig; i també homenatges cinèfils a pel·lícules com La noche del cazador (1955, Charles Laughton) o de directors com Howard Hawks.
I l’ “odi” es veu reflectit en algunes idees totalitàries que regeixen el mercat i que s’han filtrat a la retòrica de la narració del llibre (com el racisme dels pares de Cristina Esquivel quan acusen a Yalal); segons Sanz aquest odi també es reflexa en la molèstia que li provoca quan al lector se’l tracta de client i és per això que durant la narració de Black ,black, black s’esdevé un diàleg entre la veu narrativa i el lector, on aquest acumula preguntes i esdevé intrèpid en el moment de replantejar-se el que li ve escrit com un tot absolut; que és al que ens tenen acostumats a la literatura actual.

Per Marta Sanz la novel·la és una fotografia  hiperrealista pintada amb uns colors diferents als de la realitat per destacar alguns trets a ulls del lector. El personatge d’Arturo Zarco és col·locat en l’escena del crim en una posició de vulnerabilitat, com passa en moltes novel·les negres del gènere, ja que es veu atret per Olmo, el fill de Luz Arranz, un noiet pàlid que col·lecciona papallones. La femme fatale també és present, i segons Marta Sanz se’ns presenta bicèfala: per una banda és Luz Arranz, la veïna d’aquesta escala on s’ha comès l’assassinat, i per l’altre la reencarnació en la figura d’Olmo, una dona confusa o ambigua en el gènere femení que crea aquesta dicotomia.

Al primer i a l’últim Black del títol (o parts de la novel·la) la narració té com a característic les diferents conversacions telefòniques entre Arturo Zarco, que ha assumit la seva sexualitat, i Paula (o Pauli, com l’anomena aquell), l’ex-dona de Zarco i a qui ha deixat traumatitzada la seva ruptura amb aquest perquè continua enamorada. L’imtermig del diari de Luz, és a dir, el segon Black, té a veure amb el suspens del gènere negre i la sensació d’intriga del lector de que quelcom està passant mentre llegeix el diari d’enfermetat que reflexa la necessitat, segons Marta Sanz, que tenen els lectors de sentir-se seduïts i considerar la literatura com un espectacle d’entreteniment.

Black, black, black és una novel·la fresca que recomano tant a aquells que vulguin introduir-se al gènere com a aquells que busquin els referents que l’escriptora nascuda a Madrid empra. Girs i més girs, també típics del gènere, reflexen que les trampes es fan més des de la ficció, més que no pas desde la vida mateixa, tal i com diu la pròpia Marta Sanz.