El referèndum per la independència de Catalunya del proper 10 d’abril serà un bona prova per comprovar què és el que volem com a nació. Possiblement, un dels noms més respectats i respectables que representen el sector independentista del nostres país és Joan Ridao. Lluny del discurs populista i sectari d’alguns dels seus col·legues, Ridao sovint es mostra crític. “El govern es mostra sovint com un servent dels bancs” és una de les darreres mostres del tarannà i actitud de l’actual portaveu parlamentari d’ERC. El de Rubí és autor entre d’altres, de Retalls de societat (Llibres de l’Índex, 1998), Nación, ética y transformación social (Llibres de l’Índex, 1999), De la autonomía a la soberanía (Mediterráneo, 2002), Bajando la persiana, crónica de un final de régimen (Tres tigres, 2003), Las contradicciones del catalanismo (La Esfera de los Libros, 2005), Así se hizo el Estatuto (Mediterráneo, 2006), Coaliciones políticas de Cataluña, 1980-2006 (Atelier, 2006). Recentment ha publicat Catalunya i Espanya, l’encaix impossible (Proa, 2011), exposa i analitza la convivència de Catalunya dins de l’estat espanyol, des d’un punt de vista econòmic, mostrant en el context de la crisi, la viabilitat de la independència de Catalunya, així com el benefici que segons les seves documentades teories i argumentades raons suposaria per la nostra comunitat que es donés aquest pas.
Com afirma Eric Hobsbawn a Guerra y paz en el siglo XXI, darrerament hi ha hagut un declivi més que notable en la participació ciutadana dins del món polític. No només es tracta d’anar a votar o no; l’historiador detecta com el nombre de grups i moviment en defensa del poble i dels sectors més afectats per la cruel competitivitat del sistema, que haurien d’aportar una activitat vital per completar el concepte de democràcia, ha minvat de forma evident. Si un govern no sent que els ciutadans estan ben informats de cada pas que donen i no se senten exigits ni criticats per part d’aquests, segurament se sentiran massa còmodes. Hobsbawn reflexiona sobre la baixa qualitat intel·lectual de la retòrica pública de gran part dels polítics, en una clara mostra del món en el que vivim. Joan Ridao és un dels pocs polítics catalans i espanyols que escriu llibres, i el que és més important, és un dels pocs que ens podrien fer creure que la política no està morta del tot ( l’altre que se m’acut és Joan Herrera, i que consti que parlo només dels mediàtics), i el que és gairebé més important, convence’ns de que no és un espectacle de titelles sense cap gràcia del que el públic surt amb les butxaques buides i els ous plens.