CÓMO LLEGUÉ A CONOCER A LOS PECES. OTA PAVEL
Sajalín Editores
Les aficions són activitats que omplen un buit. La dedicació i el temps que ocupen formen part de la història de les nostres vides. La paraula avorriment no existeix en el diccionari de les persones que tenen aficions. Aquestes ens permeten conèixer un munt de coses, sobre elles, i sobre la vida mateixa. Potser, tenir masses aficions no permet aprofundir gaire, i avui en dia, la capacitat de concentració sembla ser una desconeguda. Ara bé, millor tenir-ne masses que cap, però cal escollir. Suposem que tres és el número idoni. Tres aficions ens permetran una varietat d’aprenentatges i una dedicació no absoluta; perquè, les nostres aficions es poden convertir en la nostra vida? Ota Pavel (Praga, 1930- Praga, 1973) era escriptor, periodista esportiu i pescador. Escriure, jugar a hoquei gel i pescar eren les seves grans aficions, aquestes donaven sentit a bona part de la seva vida. Jueu de naixement, nascut com Otto Popper, va patir el nazisme a les seves carns, acabant, juntament amb els seus germans, en diferents camps de concentració. Després d’abandonar la idea de convertir-se en jugador professional d’hoquei gel, es dedicà al periodisme esportiu. Aquesta feina li va permetre viatjar i conèixer món, amb tot el que aquest regal de la vida comporta. El 1964, mentre cobria els Jocs d’Hivern de 1964, a Insbruck, se li va diagnosticar un trastorn bipolar que el va obligar a deixar la seva feina. Va passar de les cròniques esportives a les novel·les. Tot i viure moments difícils per culpa de la seva infermetat, Pavel va viure l’època més creativa. Durant aquest període va escriure, entre d’altres, Cómo llegué a conocer a los peces, novel·la que Sajalín Editores publica per primera vegada en castellà, i que dóna a conèixer un escriptor intens, transparent, i tan fàcil de llegir com de gaudir.
Tot i que estem davant d’un commovedor i honest llibre de records infantils, on Pavel rememora diferents episodis de la seva vida lligats a la seva gran passió, la pesca, l’obra suggereix la importància de partir d’un punt, anomenat en aquest cas pesca, per arribar el més lluny possible; a través d’una afició, un pot descobrir un munt de coneixements, envers aquesta i també sobre un mateix. Pavel evoca el tempus fugit, en clau nostàlgica, amb sentit de l’humor, dolçor i una capacitat emotiva fora de sèrie. Una prosa diàfana, dinàmica i clara, sense embuts, clarivident, sense floritures, sense oblidar la magnífica i acurada traducció de Patricia González de Jesús, permeten al lector posar-se immediatament a la pell de l’autor. Des dels moments que va passar amb el seu pare i el seu tiet, el descobriment de la natura i la naturalesa, la necessitat d’aprendre, de conèixer, de compartir, d’assaborir cada moment com el primer, o com el darrer, de saber quin és aquest riu, l’altre, quin és aquest peix, l’altre, de sentir-se viu, de jugar-se la vida per alimentar a sa mare perquè els nazis havien prohibit la pesca, arribant a les terribles vivències que viu ell i la família precisament pels criminals de la creu gamada, i inclús, el coneixement cap a ell mateix, Cómo llegué a conocer a los peces esdevé un càlid, sincer i addictiu recorregut per uns anys on Ota Pavel va conèixer i assaborir la màgia i el valor de l’aprenentatge, de l’amor, i com no, d’una de les seves grans aficions, la pesca.
El dibuix que apareix al ‘home’ del web, a través del qual s’accedeix a l’article, és obra de Guido Sender.
Segona part d’OFF!
