En el primer volum publicat de la trilogia amb la que Bob Dylan repassa la seva vida, ens trobem davant de la crònica vital i artística de Robert Allen Zimmerman des dels seus records d’infància a la seva Minnesota natal fins el seu ressorgiment artístic gràcies a Oh Mercy. Robert Allen va arribar a Greenwich Village a l’any 1961 quan encara no tenia vint anys, i amb la seva guitarra es va recórrer bars i petites sales de concerts (sol i sense banda perquè no se la podia permetre i perquè sempre li acabaven “robant” els músics, fisn que va decidir anar per lliure) que li van permetre, a més de fer-se un nom dintre del món del folk, conèixer una série de personatges i realitats que fins aquell moment ni tan sols era capaç d’imaginar.
Cafè Wha?, Gaslight, Dave Van Ronk, Izzy Young, Lou Levy, John Hammond, New Lost City Ramblers, Woody Guthrie, Robert Johnson, entre d’altres, noms i espais que van contribuïr directament a la formació d’un noi obsessionat pel folk i per aprendre i assolir nous coneixements. Ell volia ser un simple cantant, crear les seves cançons, viure tranquilament sense obeïr ordres, ni fitxar, ni en definitiva treballar de res que no fos la seva música. La seva curiositat per aprendre i empapar-se de tot el que desconeixia segurament és una de les claus per entendre la qualitat de la seva música i de les seves llestres i la importància que ha tingut Bob Dylan en la història de la música i de la literatura.
Dylan era un jovenet que si no tocava la guitarra o escrivia cançons, es posava a llegir a autors com Péricles, Tucídides, Sófocles, Gogol, Balzac, Maupassant, Hugo, Dickens o una biografia d’Alexandre el Gran. Punt i a part són les reflexions que fa sobre el llibre Vom Kreige de Clausewitz: “…quan afirma que la política ha prés el lloc de la moral i que la política és força bruta, no fa broma…”; “No em vingueu amb cap d’aquests romanços sobre l’esperança o les ximpleries de la rectitud…Anem al gra: No hi ha cap ordre moral…O bé ets a dalt o bé a baix. Així és com és el món i res no ho canviarà. És un món boig, confús, i l’has de mirar directament als ulls…Llegir Clausewitz fa que et prenguis els teus pensaments una mica menys seriosament“. Reconeix que ell mai havia estat un gran aficionat a la lectura, però un cop va arribar a Greenwich Village i va adonar-se de la seva ignorància, Dylan ja no va parar, no només de llegir, sino d’apropar-se a tot allò que sentia que algun dia el podria ajudar a ser un cantant reconegut que li permetès viure de les seves cançons. Les seves referències culturals són abrumadores, i un dels motors inqüestionables que van empènyer a Dylan a ser qui és.
Perquè en definitiva, d’això tracta el llibre. D’un jove que vol guanyar-se la vida tocant la guitarra i se’n va de casa a provar fortuna; una narració honesta del seu creixement personal i artístic, contrastant els moments d’èxit satisfactori i complaent amb els d’ èxit insuportable i molest, els moments més creatius i plens, amb els més difícils artísticament parlant. Cròniques de Bob Dylan és l’intens recorregut que va fer Robert Allen fins convertir-se en Bob Dylan, i com és capaç de suportar tot el que comporta ser Bob Dylan.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=VZ1_ejNJz84]