La família és el principi i el final de tot. Digue’m com és la teva família i et diré qui ets. Totes les famílies tenen les seves penes i glòries a explicar, però com gairebé sempre, el com s’explica convertirà la història en interessant o no. Com bé afirma Mary Karr (Groves, Texas, 1955) al pròleg que va escriure gairebé 10 anys després de la publiació de El club de los mentirosos (1995), totes les famílies amb més d’un membre esdevenen disfuncionals. Nomenada millor obra publicada el 1995 pel New York Times, New Yorker i Time, estem davant d’un desimbolt, imprevisible i excèntric relat familiar construït a través dels records de l’autora. Mary Karr relata la història de forma desacomplexada, rebel i sincera, és a dir, com ningú s’atreveix a fer-ho. Els mentiders som els altres, efectivament.
L’encert rau en elaborar una història a través d’un collage desconcertant que aconsegueix implicar al lector des del primer moment, convidant-lo a entrar en una història que ens farà reflexionar sobre la importància de reconèixer els defectes, disfuncions, errors, estridències i en definitiva, el provinent de la família que ens ha martiritzat i ens martiritza però que no volem ni sabem reconèixer. Així com els amics i entorn del seu pare, el club que dona títol al llibre, enganyen i s’autoenganyen, l’autora desemmascara i treu a la llum els secrets més inconfessables i més incòmodes. Tirar del fil i reviure la història de la família no és senzill, és una tasca apte només pels més valents. Karr ho fa sense embuts ni privacions, obre la caixa de pandora amb humor, autenticitat i una prosa que va directa al fons de la qüestió. Diàfana i addictiva, l’autor recorre la seva vida responent als interrogants que han anat apareixent al llarg d’aquests anys, cercant resposta que tanqui ferides i traumes.
Mary Karr reivindica a través d’un subtil i sòlid sentit de l’humor la capacitat que tenim per reconèixer com és realment la nostra família. L’autora no estalvia munició per explicar-ho i per aclarir el perquè de tot plegat. De tots els personatges, naturalment, serà la mare qui rebrà més i millor. Ella és l’autèntica antagonista de la història, qui posa la sal, el pebre, l’oli, el vinagre, la benzina i l’encenedor. I no ens pensem que no trobarem amor. Res més lluny de la veritat. Hi ha amor, però només amb amor no es pot construir un relat tan ferotge i veraç. L’obra ens ofereix la vida d’una persona, a través de la qual el lector sent un cert alleujament gràcies als traumes passats de l’autora. És així com funcionem, respirem quan veiem que hi ha d’altres que han patit tant o més que nosaltres, no ens enganyem.
