Aprofitant un dia de reivindicació, com és la Diada de Catalunya, des de la normalitat i la seguretat de que som una nació, puix que tenim una identitat cultural a tots nivells des de la que no pretenem ni despreciar ni menysprear res ni ningú, de la mateixa manera que volem rebre el mateix tracte com catalans i com Catalunya (som tots els que hi vivim, sense mirar color, religió ni res, cal respectar, tolerar i ser lliure, per tant, no trepitjar la llibertat de ningú), i veient des de la distància barbaritats com la de prohibir la legalitat d’una consulta com la d’Arenys de Munt i legitimar una manifestació falangista, gent que ni respecta, ni tolera ni és ni deixa de ser lliure, perquè tenen por de viure i de deixar de viure, caraterística dels feixistes, avui, a BCNCultura, recordem la figura i l’ objectivitat sàvia i coherent d’ Eric Arthur Blair, més conegut pel pseudònim George Orwell, a través del seu llibre Homenatge a Catalunya.
El llibre és un diari de les seves vivències al front amb les milícies desde desembre de 1936 fins la seva fugida a correcuita a França, al juny de 1937, quan el POUM d’ Andreu Nin, partit al que Orwell pertanyia, va ser declarat il·legal durant les tràgiques Jornades de Maig. Com a apèndixs, ofereix un relat que aprofundeix en la situació política, fent èmfasi en els diferents partits i en les seves contínues lluites. La prosa d’ Orwell, directa, honesta, amb la riguorositat i sentit comú d’un home amb kilòmetres, submergeix al lector en la realitat d’aquells dies, contextualitzant la guerra civil des d’una vessant, que hem intentat escriure d’una manera clara, però que ell mateix exposa clarament d’una manera brillant, per tant, la oferim: “Fins a cert punt, podríem dir, sense mancar a la veritat, que viure en aquell ambient era viure a l’avançada un tast del socialisme; (…) l’atmosfera mental que prevalia era la del socialisme. Moltes de les motivacions de la vida civilitzada – l’esnobisme, l’ afany de diners, la por del superior, etc.- havien, simplement, deixat d’existir. La corrent divisió de classes socials havia desaparegut fins a un extrem gairebé impossible d’imaginar en l’aire mercantilitzat d’ Anglaterra; allà només hi vivíem els pagesos i nosaltres, i ningú no era l’amo de ningú. Naturalment, aquell estat de coses no podia pas durar. Fou, simplement, una fase temporal i local d’una enorme partida que s’està jugant en tota la superfície de la terra. Però durà prou per a produir efectes en tot els qui la van experimentar. Per més que en aquells moments la renegàvem, més tard ens adonàrem que havíem estat en contacte amb una cosa insòlita i valuosa. Havíem viscut en una comunitat on l’ esperança era més normal que l’ apatia o el cinisme, on el mot camarada responia a una autèntica companyonia i no a una ensarronada (…) Havíem respirat els aires de la igualtat. Sé perfectament que ara està de moda de dir que el socialisme no té res a veure amb la igualtat. En tots els països del món, una enorme tribu de policastres i d’elegants professorets estan enfeinats “demostrant” que el socialisme no vol dir altra cosa que un capitalisme d’Estat planificat, que deixa intacta la motivació de l’interès personal. Però, sortosament, també existeix una visió dels socialisme completament diferent d’aquesta. Allò que atreu els home corrents cap al socialisme i fa que estiguin disposats a jugar-s’hi la pell, la “mística” del socialisme, és la idea de la igualtat; per a la vasta majoria del poble, el socialisme vol dir una societat sense classes o no vol dir res (…) Hom vivia una mena d’assaig matusser que podien ser les fases inicials del socialisme.”
Orwell esmenta amb freqüència l’altruisme dels seus camarades, on ningú volia ascendir, on no hi havien privilegis. L’ obra és una lliçó d’humanitat, de sinceritat i de memòria històrica, i les lliçons es donen com fa Orwell, sense adonar-se i des de l’honestedat i el sentit comú. Quan ha de criticar, critica, com ho fa amb la lluita inútil entre anarquistes, qui volien la guerra, i comunistes, que volien evitar-la. De la mateixa manera que critica la opulència i els excessos dels rics i de la burgesia, la falta d’entesa entre els elements del calidoscopi polític; la manipulació dels mitjans de comunicació, tapant informacions per exemple en l’assassinat d’un membre del CNT a mans d’un del sindicat rival, UGT; i l’ absurda disputa per controlar Barcelona entre stalinistes i trotskistes.
Un s’ho passa pipa llegint Homenatge a Catalunya, un relat que ajuda no només a reviure aquells dies de lluita per defensar la llibertat, sinó també per entendre una mica més la condició humana. Un document imprescindible.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=rvQWWLULbwU]