Miguel Brieva segueix fent el que més li agrada: riure-se’n de tot, amb la gran virtut de posar el dit a la llaga, i posar-lo amb profunditat, intel·ligència i un sentit de l’humor àcid i ben sarcàstic. La societat en la que vivim té masses punts de menú per no aprofitar l’ocasió d’atacar-la per totes bandes. El talent, entre d’altres assumptes propis, permet atacar amb tot l’humor, sarcasme i capacitat satírica un sistema que està ideat perquè quatre gats s’enriqueixin, els altres es resignin, i una minoria absoluta, els autors, artistes i individus amb l’altitud intel·lectual i humorística, actuïn com actuava la contracultura durant els anys seixanta: a contracorrent i sobrevolant una realitat que cal bombardejar amb artefactes que generin oposició i incentivin el sentit de l’humor i la rebel·lió. No podem passar per alt a autors que aposten per un talent al servei de la crítica més mordaç i agressiva. Benvinguts tots ells. No obstant, avui en dia, l’estat de forma del còmic ens permet afirmar que el novè art és, actualment, el terreny artístic més atrevit, desafiant i transgressor. I al nostre país tenim uns quants dibuixants que permeten afirmar-ho amb rotunditat.
Miguel Brieva (Sevilla, 1974) és un dels noms més destacats del món de la historieta del nostre país. La seva obra no és només una teràpia pels que considerem imprescindible riure i a gust amb les regles del joc establertes. No és qüestió de frivolitzar; però perquè ens prenem més seriosament a qui s’emprenya o s’amarga pel món en el que vivim? És més sa, i segons el meu punt de vista, més potent, útil i constructiu utilitzar el sentit de l’humor i no la bilis, i no només quan es tracta d’atacar algú. I el sevillà, en aquest sentit, és el més gran: la seva capacitat de crítica és innegable, i la forma amb la que encara aquesta crítica cap a un sistema tan estúpid com cruel, a base de sentit de l’humor despiadat, incòmodes i políticament incorrecte (evidentment). Les vinyetes en les que ofereix retrats hiperbòlics però reals sobre el el capitalisme i la drogodependència de la que viu aquest, el consumisme: comparar una ‘senyorona’ carregada amb bosses de la compra o del centre comercial amb un drogoaddicte, tots dos ionquis més que comparables, o alguna que altra on retrata al típic il·luminat que es pensa que la seva manera d’entendre el món ens salvaria a tots, quan realment tothom té la seva idea, més ridícula o menys, suggerint que el fet de considerar-se únic és tan estúpid com considerar-se una víctima, o aquelles en les que utilitza un cinisme fulminant per posar-nos a tots en evidència, són alguns exemples que ens poden venir al cap quan recordem la força bruta que conté l’art de Miguel Brieva.
Enciclopedia Clismón. Bienvenido al mundo, El Otro Mundo i Dinero, publicats tots a través de Mondadori, recopil·laven la feina d’un dibuixant, el qual, influenciat pel còmic underground nord-americà i per la generació Bruguera (o millor considerar-lo com un creuament de Robert Crumb i El Roto), havia mostrat de que era capaç a les pàgines de El Jueves, El País, Rolling Stone, Diagonal, La Vanguardia, Cinemanía, Ajoblanco, Mondo Brutto, entre d’altres. En ells ens mostra un punt de vista demolidor i esperpèntic vers els mecanismes de poder que amarguen l’existència però que Brieva, amb una capacitat subversiva àcida i destrossadora, utilitza per amb una lucidesa temible i pletòrica d’humor. Tornant a les influències del dibuixant, ell mateix va dir en una entrevista a La Dinamo que Me daría con un canto en los dientes si lograra conjuntar en lo que hago algo de, por ejemplo, la verdad profunda de Pessoa, la incisiva inteligencia de Witold Gombrowicz, la curiosidad descomunalmente insaciable y talentosa de Leonardo Da Vinci, la perseverancia en la belleza de Bach, la sutileza anímica del cine de Bergman, la erudición precisa y el sagaz razonamiento de Ferlosio, junto con las clarividentes penumbras de Kafka, el prudente y sabio sentido común de Antonio Machado y el espíritu jocoso y juguetón de Satie; todo ello aderezado, finalmente, con ese sencillo y ejemplar dejarse vivir de mi abuela. No es tarea fácil, desde luego; sobre todo lo de mi abuela.
I estem d’enhorabona, perquè Mondadori de nou ha publicat una nova recopil·lació del sevillà, Memorias de la tierra, on els temes recurrents del dibuixant encenen les neurones i l’esperit crític a base de múltiples vinyetes on mostra el ridícul i destructiu estil de vida que predomina en el nostre estimat i ferit planeta Terra. De fet, aquesta nou llibre posa especial èmfasi en vinyetes on Brieva ataca amb el seu estil i mirada aquelles actituds i fets que atempten contra l’ecosistema i un sentit ecologista i respectuós amb el nostre habitat, tot i que aprofita per ridiculitzar segons quines tendències pro-ecologistes que consideren que salvarien el món, com el decreixement. Brieva no es casa amb ningú, mai ho ha fet, i aquesta és una de les seves grans virtut; ara, que tampoc és difícil esbrinar què opina de tot plegat, i així ho comprovem de nou en aquest recull del seu treball.
Apuntar que en aquest cas el que s’ha recopilat són les vinyetes publicades al suplement Tierra del diari El País, suplement que es va publicar fins el passat mes de setembre, destacar que més de la meitat del llibre és totalment inèdit. Us recomanem que us doneu un passeig per les vint-i-una vinyetes d’aquest Memorias de la tierra, extretes del recomanable web de Miguel Brieva, un d’aquells autors que retraten el món amb un punt de vista clarificador i il·luminadors, amb el que ens canviarà la cara i la ment, regalant-nos més d’una riallada, i amb una profunditat de pensament i crítica que no podem deixar escapar. Humor, lucidesa i esperit crític: què més podem demanar a un autor?
