Mossegar la poma, de Francesc Serés

0

MOSSEGAR LA POMA. FRANCESC SERÉS

Quaderns Crema

L’amor, el desamor, la convivència, la falta d’empatia, la por a cedir, l’egoisme, el caràcter possessiu, els pares, els fills, els amics, els antics amics, la cerca d’una vida perfecta,… Francesc Serés s’atreveix amb tot el que envolta la relació entre les persones, sobretot, a les relacions de parella i les circumstàncies que els rodegen. Els 37 contes que formen Mossegar la poma (Quaderns Crema, 2012) mostren a un autor agut i precís, que a través d’una prosa diàfana i solvent dibuixa un conjunt de personatges que viuen diferents situacions, ben quotidianes totes elles, que conformen una suggeridora i sarcàstica perspectiva del dia a dia de qualsevol que comparteixi la seva vida i les decisions que acaben donant forma a aquesta.

La vida en parella conté una sèrie d’estereotips i clixés, i sovint, poden provocar cert neguit i avorriment. Ara, quan algú que viu sol comença a explicar les seves penes, la sensació és la mateixa. La manera en com s’expliquen les coses marca la diferència. SI parlem de literatura, quan un autor és capaç de narrar fets quotidians de forma personal, atractiva i entenedora, és un primer pas per consolidar-se com un escriptor a valorar i molt. Francesc Serés, autor d’ Els ventres de la terra, L’arbre sense tronc, Una llengua sense plom (aplegats dins de la trilogia De fems i marbres), La força de la gravetat, La matèria prima, i les obres de teatre Caure amunt i Contes russos, és un autor capaç de traslladar-te les vivències i emocions més comunes amb una immediatesa, senzillesa i proximitat tan conegudes com sorprenents, gràcies a una prosa àgil i addictiva, un vocabulari planer i ric a la vegada, i una energia literària contagiosa que empeny a avançar en la lectura, conte per conte, fins el final, sense pausa i amb tot el delit que provoca gaudir d’un escriptor amb majúscules. Si es tractés d’un LP, Mossegar la poma estaria format per 37 peces d’orfebreria pop: melodies rodones, guitarres potents, base rítmica simple, harmonies ductils… serien 37 hits irresistibles. Però, parlem de contes, i la sensació de que cada conte és perfecte, és a dir, que no li manca ni li sobra res, sorgeix al final de cadascun d’ells. Una estructura ben polida, una narració precisa i subtil, una temàtica tan típica com inevitable però enfocada amb una perspectiva distintiva, són alguns dels trets característics de Serés.

I va passar el que no havia d’haver passat mai. L’heura es va tornar groga, d’un groc malalt que feia feredat. Després de quatre anys de veure-la tan ufana, veure-la pansida i cremada… “Mira, ara sí que l’han pintada del color que toca”, deien els de la urbanització, però el cert és que feia tot l’aspecte d’un mal averany, que es va complir pocs dies després. Van trobar la Cinta al mig del carrer. L’havien -l’havia, en Pere- emmetzinada amb herbicida. Amb el mateix herbicida que ella va intentar matar l’heura. Ell estava la mar de tranquil, quan el feien passar, emmanillat, dins del cotxe dels Mossos. “Jo ja ho deia”, va ser una de les frases més repetides, aquells dies a Vista Alegre.

Franz Kafka deia que la literatura és sempre una expedició de la vida. Julio Cortázar afirmava que, en literatura, no hi havien temes bons o temes dolents, sinó temes ben o mal tractats. Llegint els contes de Francesc Serés recollits a Mossegar la poma (Quaderns Crema, 2012), no podem estar més d’acord.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Comments are closed.