Hi ha autors dels quals és impossible cansar-se. Ja sigui perquè ets un fanàtic hiper-encegat i ultra-incontrolable o perquè has caigut rendit als peus d’algun mite intocable, hi ha autors que t’acompanyen tota la vida peti qui peti. No sempre s’encerta, però sempre és preferible que t’acompanyin els mites creïbles, no el one two three or four hit wonder de torn del qual un se n’ha d’amagar haver estat fan per no ser objectiu de tot tipus de bromes. De debò, posats a triar, si un s’ha d’obsessionar per algun artista, què millor que fer-ho amb un artista compromès primer de tot amb el seu pensament i opinions. De qui parlem? La música popular no es pot entendre sense ell, ni sense els Buffalo Springfield, ni sense CSNY, ni sense Crazy Horse, ni sense res que ell hagi tocat, que és tot el rock n’ roll dels darrers quaranta anys, començant pel punk i passant pel grunge, l’americana i el que ell ha volgut tocar. I això només si parlem de música. A la contra, mai ha tingut por de dir la seva sobre cap tema, ni polític ni social. Sí, és Neil Young. Ens posem drets, sí. I si cal ens despullarem i sortirem a cridar com l’adorem i com el necessitem.
Passen els anys, i ell, geni i figura, continua al peu del canó. Les seves opinions sobre música, tecnologia, política, trens elèctric, cotxes, i sobre el que el mou i l’hi interessa, no poden faltar, com tampoc poden faltar els seus discs. Els seus treballs, els més antics i els meus nous, no poden deixar de sonar a qualsevol casa o local on s’estimi la música. Anar a casa d’algú i no trobar cap disc de Neil Young pot ser un bon motiu, pels més educats, per deixar de veure durant molt de temps o inclús per sempre l’amfitrió o pels més violents, per destrossar-l’hi un menjador. La vida del músic canadenc ens hauria d’interessar tant com ens interessa la seva música; i no hi però que valgui. Més fàcil que mai ens ho ha posat el canadenc amb la publicació de les seves memòries. Publicades el 2012 sota el títol Waging Heay Peace, Malpaso Editorial ens les apropa en la seva edició en castellà com Memorias de Neil Young. El sueño de un hippie, que realment s’ajusta al que és el llibre. Sense estridències ni excel·lències literàries, Neil Young recorre la seva trajectòria, barrejant passat i present, amb l’honestedat i clarividència que li suposàvem, oferint-nos la seva història, durant moments amb ordre cronològic, però també els seus pensaments, emocions i estímuls que el mouen a ser qui és. I com s’ha de dir en aquestes situacions, Neil Young per Neil Young, ni més ni menys.
Família, música, trens elèctrics, cotxes, els projecte PureTone i Lincvolt, Crazy Horse, Buffalo Springfield, Crosby i companyia, moments d’introspecció, Lp’s, anècdotes, pèrdues, … Són 68 capítols, més de 400 pàgines, on Neil Young es deixa anar, sense pèls a la tinta, o aquesta és la sensació que ens dóna, mostrant-se tal com és. Incomparable i imprescindible com a músic, directe i simple com a escriptor, amb una vida de llibre i una obra de càtedra, Young va de cara i pel camí més curt, sense floritures ni gaires correccions. Perquè faltes d’ortografia no en trobem, ara bé, la seva prosa no ha estat gaire revisada. I això, en aquest cas, és una virtut. Tot resulta creïble, més transparent. És el seu diari, sí, és ell mateix sincerant-se amb tots, primer de tot, amb ell mateix. Ni regala res. Els elogis són els que sent, i les reflexions es perceben reals i autèntiques, com ho és ell.
Neil Young va dir després de publicar el llibre que no li havia resultat complicat escriure’l. Ens el creiem, tal i com deixa anar els seus records i emocions que han omplert i omplen una trajectòria que ocupa gairebé tota la història del rock. El llibre a sobre té la millor banda sonora possible, com ja ens podem imaginar. No descobrirem ni afegirem res més. Amants del rock n’ roll, amants de les biografies de la gent que us ha fet feliç durant llargues estones, no us el perdeu.
