Picadura de Barcelona, d’Adrià Pujol Cruells

Escriure és com dirigir un somni. En aquest cas, un somni que podria haver tingut lloc durant qualsevol nit de qualsevol dissabte. Així s’inicia la Picadura de Barcelona (Edicions Sidillà, 2014), a través d’una trama bàsica i lineal: Un passeig de retorn cap a casa després d’haver arreglat el món conversant amb un amic. Adrià Pujol Cruells, autor i protagonista, regala al lector, amb el fatalisme optimista per bandera, una captivadora, lúcida, divertida i lluminosa descàrrega literària. Crítica social i urbana, reflexió lingüística, enraonies vàries envers la vida de la Barcelona post-Olímpica i pre-apocalíptica, i la raó de ser empordanès, català i persona, donen forma a 205 pàgines de diversió, reflexió i literatura.

Deambulant per Barcelona, divagant per aquí i per allà, cigarreta va, cigarreta ve, porro va i no tants que venen, i glop a glop de cervesa calenta, l’Adrià trena una travessia literària d’una intensitat moral i verbal extraordinària. El com i el què són d’una exigència lingüística i intel·lectual dignes de ser agraïdes. És necessari el diccionari i alguna pausa per la reflexió durant la lectura. I són dues de les moltes virtuts d’una novel·la que desprèn saviesa, kilòmetres i caos camuflat en un ordre rigorós que impedeix caure en l’arbitrarietat narrativa. Recorrem la ciutat, però també la seva trajectòria vital, i així com repassa la ciutat de Barcelona, també ho fa amb la condició humana. La veu narrativa ens parla en primera persona, en un monòleg a ningú i a tothom, amb un embolcall lingüístic ple de troballes i paraules a reivindicar per enriquir el català i enriquir-nos tots. Va d’un pensament a l’altra amb un sentit d’orquestració literària realment captivador. És un llibre dialectal i al mateix temps universalment comprensible. I potser perquè l’escriu un narrador en estat ebri, o bé perquè la vida també és així, és a la vegada seriós i a la vegada irònic. Te l’has de prendre com és saludable prendre’s la vida, amb un peu al rigor i un altre a la broma, des d’on l’autor s’instal·la sovint per pintar la cara i en algun cas posar nas de pallasso a la indignant realitat.

Ho has aconseguit, Adrià Pujol Cruell. Enriquir-nos a tots i escriure sobre el que escriu tothom sense que ho sembli. Aconsegueixes fer-ho diferent, electritzant, hipnòtic i suggeridor. Tota una picadura. Picadura de Barcelona: una novel·la per riure, aprendre i deixar-se sorprendre.