A Grant Morrison (Glasgow, 1960) no cal presentar-lo. No és només un dels guionistes més importants del còmic dels darrers vint anys; també és una enciclopèdia amb potes del món de la historieta. Autor de títols com Animal Man, Flex Mentallo, Los Invisibles, El Asco i Los Siete Soldados de la Victoria, partícip a sèries com Doom Patrol, The Autorithy o Wildcats, per les seves mans i ment com ja sabem han passat ni més ni menys que JLA, X-Men, Flash, Superman, Batman (sobretot), Juez Dredd i Spiderman. La seva bibliografia parla per sí sol, i només donant un cop d’ull a la seva obra, a part de ser tota una llaminadura pels amants del novè art, és tota una garantia per tot aquell que es vulgui submergir en el món del còmic amb la diversió i profunditat que se li exigeix a l’art. Com si haguessin sigut poques les alegries que ens ha estat donant, l’escocès ha publicat Supergods: Héroes y mitos del còmic (Turner Noema, 2012), una intensa i subjectiva història del còmic de superherois, que com bé ens recorda l’autor, va desembarcar a Europa com el blues i el R&B, en els vaixells de guerra nord-americans a finals dels anys 40; poc després, obriria les portes la botiga The YankeeBookstore, la primera de còmics al Regne Unit, situada al municipi escocès de Paisley. És així com comença la nova aventura de Grant Morrison, Supergods, on ell, un cop avançada la història, també serà protagonista.
De vocació crítica i analítica, i didàctica, sense deixar de banda l’entreteniment més entusiasta i apassionat, l’assaig es divideix en quatre parts: Edat d’or, Edat de Plata, Edat Obscura i Renaixement, que serien les quatre eres que el còmic de superherois ha viscut des de l’aparició de Superman al primer número d’Action Comics el 1938, personatge creat per Jerry Siegel i Joseph Schuster, amb el que varen estar treballant set anys fins fer-lo debutar a la citada revista. L’anàlisi d’aquella primera portada, amb l’home de Krypton subjectant un cotxe davant de la sorpresa i estupor de tres civils, és el punt de partida a partir del qual Morrison dibuixa un incipient collage cronològic d’alguns dels moments cabdals de l’art de la historieta amb paios vestits amb malles, màscares i demés menesters psico-heroics. Siegel i Schuster, creadors del superheroi per antonomàsia, nascut com Kal-El, i que posteriorment varen ser d’alguna manera estafats per DC Comics (què diu Paul Gravett?), que varen comprar els drets de Superman poc abans del seu boom comercial, són els primers protagonistes, amb permís de Superman, en una demostració d’amor cap a l’autor entès com a individu que es desviu per la seva creació sense dedicar gaire temps a la part comercial. Aquest fet dóna dret i fonament a Morrison a pujar-se a les barbes del sistema i de l’excés de toxicitat capitalista que existeix a tot arreu i de la que ni tan sols Superman va poder fugir: ‘Tras abandonar a sus padres en el planeta Pobreza, Superman, que tenía una necesidad imperiosa de ser real, voló hasta las manos de alguien que pudo permitirse el lujo de contratarlo’. És interessant com el guionista escocès furga a la ferida de l’acció de DC; ara bé, el més interessant de tot arriba quan es pregunta: ‘… Superman, si es tan súper, ¿a santo de qué lleva los calzoncillos por encima de las mallas?’.
La sucosa anècdota sobre la compra del noi de Kripton per part d’un dels grans monstres del negoci (en aquell moment, l’únic), serveix per entendre el to, actitud, forma i ritme que empra Morrison per donar forma a la seva particular visió i versió dels fets, autors, personatges, empreses i màscares que han donat vida al còmic de superherois. Seguidament, ens introdueix a l’altra gran Supergod de l’època: Batman: l’home de negre amb capa va entrar en escena, concretament, al número 27 de Detective Comics, el maig de 1927. Es centra i amb tot l’amor, com no podia ser de cap altra manera, en el personatge creat pel dibuixant Bob Kane i pel guionista Bill Finger era l’altra cara de la mateixa moneda. L’home-ratpenat era l’antònim de Superman, com tots sabem, i com ens ho recorda l’escocès: humà, sense poders, playboy, orfe, dionisíac, nocturn, noctàmbul, milionari, sempre rodejat de dones, passional, Batman era l’heroi capitalista definitiu. De fet, com diu Morrison, en un món on la riquesa i la fama són les metes anhelades, no ens ha de sorprendre que els herois més populars avui en dia siguin Batman i Iron Man, tots dos magnats ben plantats. I com no, s’esmenta que, un cop assentats Superman i Batman, no varen deixar d’aparèixer noms i més noms, amb la idea de trobar més supergallines d’or, aprofitant també la guerra contra Hitler, on els superherois tenien la missió de salvar el món. Ràpidament ens endinsa en els anys quaranta, quan varen néixer, després de que Timely Comics donés a llum a Marvel Comics i de l’aparició del Capitán Marvel el 1939 (des del 2011, Shazam!), al príncep Namor, Green Lantern, Flash, Wonder Woman i Capitán América. A partir d’aquest moment, amb aquests grans noms sobre la taula, i d’altres com Ace Hart, Atoman, Captain Magnet, Electroman, el japonès Astroboy, els francesos Le Chat, Fantax i Satanax, els italians Diabolik i els fumetti neri Satani, Sadistik i Kriminal, entre d’altres, l’obra indaga amb generositat en l’esclat comercial dels superherois es desborda de tal forma la política va entrar en joc. I vet aquí que tot va massa ràpid: l’Edat d’Or va ser aniquilada pel psiquiatra Frederic Wertham, a qui Morrison el culpa i amb tot la raó de va posar tota la seva influència i experiència al servei d’una ininterrompuda campanya contra els còmics, al·legant que eren una font de perversió pornogràfica i gairebé satànica que atemptava contra els sagrats valors de la societat nord-americana dels anys 50. Al principi d’aquesta dècada, la de que tant bé va retratar Richard Yates a Revolutioary Road o a Once maneras de sentirse solo, es va acabar la primera etapa del còmic i es va donar pas a l’Edat de Plata. I fins aquí ens trobem per tant amb una obra que es situa al mateix nivell temàtic que el recordat The Great Comic Book Heroes, de Jules Feiffer, a un ritme vertiginós, que va per feina, introduint-nos, a neòfits i experts en una mirada, àgil i imperfecta (i visca la imperfecció), de la història del novè art.
En aquest punt del llibre, en el moment que se’ns cita el Codi del Còmic, una mena de Codi Hays, que es va posar en marxa després de que el tal Dr. Wertham tingués el recolzament dels capullos que es dediquen a decidir que és bo i que és dolent per la societat; en aquest cas, el Congrés de Diputats dels EUA, no hi volta de fulla, recordem-ho, estem davant d’un llibre d’història ràpida i amena del còmic. I seguim. Cap el 1958, Superman seguia venent com xurros. I anem a parar a l’ Edat de Plata del còmic, quan es varen establir uns paràmetres ben diferents als coneguts fins el moment. De la má de l’editor Mortimer Weisinger (el ‘seu’ Silver Surfer és la gran influència de Morrison per crear All Star Superman), i autors com Jerry Coleman i Curt Swan, les històries de Superman varen trencar les cadenes del realisme (lligat al Codi del Còmic) i varen deixar que el seu superheroi volés lliure cap a una superciència ficció on tot era possible, escapant així de les afilades garres conservadores, pendents de que els còmics no parlessin de la realitat. L’aparició de Flash, dels beatniks, del rock n’ roll, de la psicodèlia, de l’LSD… Morrison s’il·lumina i posa el seu accent en la contracultura, quan va irrompre de manera indissoluble, i els superherois varen ballar al ritme dels Beatles i dels Doors, mostrant un oceà de colors i de teixit calidoscòpic que va inundar a joves i no tant joves d’aventures inimaginables anys enrere. Després arribaria l’Edat Obscura, i és a partir d’aquesta etapa, concretament el 1978, quan Supergods, per fi, pren aire, i es revel·la com una obra autobiogràfic que dóna un gir definitiu a l’obra, oferint una generosa cronologia de fets i vivències de l’autor com a creador d’historietes. El punk com a motor creatiu, com a gestor de l’acció cultural de la joventut inadaptada i inconformista, sense oblidar els oportunistes de torn i els superficials hipsters, va enxampar a Morrison i la seva generació, per fortuna de les fornades d’artistes que vindrien després. El primer contracte, els primers còmics… a partir d’aquest moment, la vida de Morrison i la història del còmic van de la mà, reconstruint el què i com de la seva trajectòria, narrat amb certa irregularitat i manca de detalls, però amb la gràcia, grandiloqüència i pedanteria que el caracteritzen.
Si bé s’atura i de quina manera amb els X-Men de Chris Claremont (l’Spielberg del còmic, segons ell) i John Byrne, posa especial èmfasi en el Watchmen de Moore i Gibbons, o amb Mark Millar i The Authority (moment en el que Morrison aprofita per penjar-se la medalla del tipus ‘gràcies a mi ell és qui és’), i cita, com havia fet abans amb noms com Steve Englehart, Don McGregor, Steve Gerber, genis de la talla de Roy Thomas, Neal Adams, Dennis O’Neil, entre d’altres, o amb l’esmena d’ històries com la Saga de Kree-Krull de Thomas i Adams, els dies de glòria i de droga de Green Lantern/Green Arrow, etc., durant aquesta part dóna la sensació que passa de puntetes per cadascun dels diferents episodies que evoca, fent que les pinzellades que traça per donar-nos una idea de la seva visió i de la seva vida com artista potser massa supèrflua. Més que interessant resulta l’obsessió per la ficció de la realitat en la que s’introdueix amb Animal Man o Los Invisibles que desemboca en el psicodèlic viatge a través de les drogues a Katmandú. És a partir d’aquesta vivència amb les drogues quan Morrison toca l’ós que volia tocar i dóna un salt mortal cap a les aventures siderals que volia que els seus herois visquessin i que encara no havia sabut com fer-ho, convertint els seus homes amb malles en déus en els que inspirar-se per poder encara la realitat amb la suficient dignitat i autoestima. Un final on tanca el cercle còmic-ficció enfront realitat-realitat, comentant el seu Reboot de Superman, acaba per arrodonir una obra dispersa però genial, inspiradora però irregular, que, finalment, donarà hores d’entreteniment crític a tots aquells que encara confiïn en els estimats còmics de superherois com una font inesgotable de creativitat i art.
Las historias de superhéroes me despertaron a mi propio potencial. Me dieron la base de un código ético que todavía sigo. Inspiraron mi creatividad, me dieron dinero, e hicieron posible que convirtiera en una carrera profesional lo que hacía por placer. Me ayudaron a captar y comprender la geometría de las dimensiones superiores y me advirtieron del hecho de que todo es real, especialmente nuestras ficciones. Al ofrecerme modelos de rol cuyo heroísmo y cualidades trascendentes habían ido en el pasado acompañados de halos y túnicas flotantes, alimentaron en mí una sensación de lo cósmico y lo inefable que las pomposas y dogmáticamente estúpidas religiones paternalistas nunca podrían igualar. No necesitaba la fe. Mis dioses eran reales, hechos de papel y luz, y se enrollaban en mi bolsillo como si fueran una dimensión de supercuerdas.
Supergods (Turner, 2012) és una mena de memòries de caire enciclopèdic, un llibre obert on l’autor escocès es confessa i rememora històries, títols, autors i herois, i crítica i analitza fets, capítols i noms propis del món del còmic des dels seus inicis fins els nostres dies. Irreverent, directe, provocatiu i amb una facilitat de paraula més que envejable, el gran guionista posa de manifest el seu coneixement del món del còmic, el seu amor cap a ell, i una passió contagiosa i radiant cap a uns éssers indestructibles i imparables, que varen saber estar gairebé sempre al lloc indicat a i a l’hora exigida, amb una disponibilitat total per regalar-nos hores i hores de fantasia, reflexió i creativitat impagables.
Amamos a nuestros superhéroes porque se niegan a fallarnos. Podemos analizarlos y decir que no existen, podemos matarlos, prohibirlos, mofarnos de ellos, y aun así acabarán volviendo, para recordarnos pacientemente quiénes somos y quiées desaríamos poder ser. Son una poderosísima idea viva.
Other Articles
