Una comedia canalla, el festival d’Iván Repila

0

UNA COMEDIA CANALLA. IVÁN REPILA

Libros del Silencio

La trobada amb Iván Repila, autor d’ Una comedia canalla (Libros del Silencio, 2012), va servir, no només per enamorar-nos encara més de la seva òpera prima, sinó també per confirmar que un escriptor no té perquè ser solemne ni donar-se-les de super-intel·lectual que s’ha llegit vàries vegades la Divina Comèdia o que confirma com a referència ineludible a Thomas Pynchon.

Iván Repila és un aturat de Bilbao que ha vist fer-se realitat un dels seus somnis confessables: que li publiquessin un llibre. Reconeix que va suposar una magnífica dosi d’adrenalina i de vitalitat, i més valorant els anys de crisi i frustració que hem de patir gairebé tots. De fet, el leitmotiv d’ Una comedia canalla és el desencís dels temps que corren. És així com s’explica que els seus tres protagonistes, Jim, Jack i John, abandonin les seves feines de merda (de 800 a 1000 euros i gràcies) per la porta gran: robant tot el que poden i deixar a zero les comptes corrents dels seus respectius caps. I a partir d’aquí, a traçar un plan: invertir tots els diners robats en algun negoci que els permeti guanyar els suficients calerons per retirar-se definitivament, o com a mínim, que els permeti tenir la vida que els hi dóna la gana. Són més de 300 pàgines de situacions esperpèntiques, molta marihuana, més rom, i sobretot, un addictiu i espatarrant sentit de l’ humor que farà les delícies de tots aquells que apostin, com a mínim, per riure-se’n de tot.

M’ho he passat d’allò més bé, escrivint aquest llibre; potser queda malament dir-ho, però m’he trencat la caixa de tant riure amb algunes de les situacions que descric a l’obra, diu l’autor. I ens el creiem. L’entusiasme que transmet amb cada paraula de la novel·la, el lúcid i canallesc sentit de l’humor que és capaç de plasmar amb cada situació i circumstància de l’obra no deixa cap mena de dubtes. Estem davant d’un tio inquiet que escriu perquè li apassiona la literatura (de fet, és un dels caps visibles de Masmedula Ediciones), que tenia entre cella i cella aquesta boja, surrealista i psicodèlica (i no és un dir) història infectada de cases de luxe, ‘antros’ de mala mort i vici, rues de xinesos vestits de hooligans amagant tones de marihuana, nits de rom i més rom, criminals capaços de desfigurar la cara i tot si així ho demana la ‘jefa’, un camp de futbol ple de cadàvers on finalment es celebra el partit de l’any amb una pilota que poquet té de pilota, un taxista criminal que no estima gaire els nens,… I és així, de bajanada a bajanada, amb una prosa àgil, dinàmica i més que addictiva, com un s’enganxa a una trama que contempla, com hem dit, un pla tan anat com veraç: qui no s’ha plantejat mai deixar el curro però no sense abans haver-te pixat a la cara al teu cap, i tot per intentar almenys sentir-se més lliure?

No entrem en debat sobre el sistema, les feines, l’insultant índex d’atur, els lamentables i malignes polítics, ni una societat que es pot entendre com un manicomi on els seus guardians són els funcionaris de policia (August Strindberg dixit). Si que avançarem que el debat sorgeix en el subtext d’ Una comedia canalla. Iván Repila es queda ben a gust amb personatges per emmarcar: el brutal McArthur, una mena d’híbrid entre José Maria Azar, Capità Amèrica i Judge Dredd; l’inigualable Nocillo, una barreja de Sergio Ramos i Poli Díaz; el ‘millor no trobar-se un d’aquests’ Borchuck, un Chuk Norris amb cervell de Fran Rivera: una dona sanguinària que podria ser un creuament d’ Elektra, Margaret Tatcher (i seguidores PePeres) i Ichi the Killer; el nen psicòpata Tommy, un nano de vuit anys posseït per l’esperit d’ Ed Gein; el tándem Porlan i Ronaldo, que deixarien com un set-ciències a Torrente. També trobem personatges més realistes, com els protagonistes de les mogudes de la novel·la, que són els citats Jim, John i Jack i el quart membre de la tropa, Wilson, que amb més o menys diferències, podrien ser tu mateix.

Amb aquesta carona de bonàs, Iván Repila, a més de ser un gran fan de Guy Ritchie, de fet considera que el ritme de la novel·la és semblant a films com Snatch: cerdos y diamantes, és un romàntic de la vida, confessat per ell mateix. No sorprèn, per tant, que sigui amant d’un autor potser poc desconegut però segurament del tot imprescindible, Sergio Oiarzábal, autor de Por mucho que quiera el misterio, Flammis Acribus Addictis (2005), Delicatessen Underground (Bilbao Ametsak) i Traductor de Sueños por Babilonia.

Eclèctic, vitalista, amb bon paladar, no només pel menjar, de parla ràpida i fluïda, i sobretot, insistim, canalla com ell sol, i sempre amb el millor sentit de la paraula, Iván Repila (fan de Julio Iglesias, de fet, Mi Vida és un dels seus discs favorits… i ho havíem de dir) es mereix un lloc a la literatura del nostre país. Com a mínim, Iván, tindràs un lloc sempre a les nostres estanteries. Esperem que, com el teu cosí Charly, tanta i tanta gent que no llegeix com ell s’enganxi a Una comedia canalla i s’ho passi en gran. Realment, un gran sorpresa i un millor entreteniment. Literatura de la que enganxa i amb la que et rius sense pausa. Es pot demanar més?

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Comments are closed.