El sedentarisme ens empeny a acumular. Treballs antropològics han confirmat que quan l’home era nòmada, a més de tenir un sentit social equitatiu i de cooperació amb els membres d’una mateixa comunitat, apostava per una organització del treball i del menjar just. Tot per tots, sense cap dret privat ni particular. I per exemple, és evident que les coves d’Altamira o Lascaux no eren interessants només per uns quants. Les eines que anaven perfeccionant amb els anys permetien recollir més excedent agrícola, i per tant, calia moure’s. I d’aquesta manera, tot va anar creixent: mà d’obra, eines, producció, diferències socials, riqueses, i en definitiva, els nuclis urbans van anar-se consolidant com la forma social més generalitzada. Exemples de comunalisme, tot i ser pobles sedentaris, a causa de viure en un món sedentari: els inques i els indis.
Uns quants milions d’anys més tard, ens trobem amb Ètienne Cabet, nom relacionat amb l’anomenat socialisme utòpic. Nascut al 1788, un any abans de la caiguda de la Bastilla, la Revolució Francesa el va marcar. Jacobí radical, com a bon seguidor de Jean Jacques Rosseau, apostava per una democràcia comunitaria, on el poble era l’autèntic sobirà, desplaçant d’aquesta manera la idea de govern. Cabet entén que la voluntat general es regeix per l’interès comú, i tot la possible escletxa que obren al totalitarisme, ell entenia que la burgesia i els polítics no entenien de drets i sí de propietats. No obstant, les contradiccions, humanes o jacobianes, varen acabar amb ells, després de romandre a la política després de la revolució i governar França de 1792 al 1794. Cabet era un nen, però ho va deixar de ser quan es va afil·liar amb els carbonaris, societat secreta fundada a Nàpols i que va tenir activitat a Itàlia, Espanya (carbonarios) i França (charbonniere). El seu objectiu era assolir estats liberals, republicans i nacionalistes. A la Revolució de 1830, entre d’altres, que va fer trontollar al rei Lluís Felip I, el rei dels francesos, els charbonnieres van tenir molt a dir. Aquesta revolució, coneguda com la Revolució de Juliol, va ser finalment una revolució burgesa, i va donar lloc a la Monarquia de Juliol, que van significar els 18 anys de monarquia de França. Finalment, al 1848, en uns anys on el rei i l’ alta burgesia compartien lideratge i poder, la Primavera dels Pobles, el monarca va abdicar i va néixer la Segona República Francesa. El primer president d’aquesta Segona República, escollit a través de sofragi universal, va ser Louis-Napoleón Bonaparte (Napoleó III), nebot de Napoleón I. Només va donar quatre anys.
I què va ser d’Étienne Cabet? Després d’escriure Història de la Revolució de 1830, i els articles del seu diari Le Populaire, de ser diputat a Dijon, el fet de parlar massa, li va suposar uns anys de presó i uns altres d’exil·li. Brussel·les i Londres varen acollir a Cabet. Al a segona ciutat, va conèixer a Robert Owen, socialista que defensava un sistema econòmic cooperativista. Autor de La Formación del Carácter Humano (1814) i Una Nueva Visión de la Sociedad (1823), Owen considera l’home una fulla en blanc que la societat va pintant a la seva manera, i per tant, depèn totalment del seu entorn cultural. Defensava les comunitats agrícoles per sobre de la indústria, on no hi hagués lloc per la propietat privada. Owen entén l’home com un ser lliure i bondadós, que a través d’estímuls positius i cooperativistes, donaria lloc a societats igualitàries i harmonioses. Cabet va tornar a França al 1839, i va escriure un assaig sobre la Revolució Francesa i una obra de ficció anomenada Vouyage a Icarie, considerada una versió moderna d’ Utopia de Tomas Moro. El llibre mostra un model social antagònic i va ser en el seu moment tot un èxit de vendes. Ampliava i millorava les idees de Owen, a través d’Icària, una societat comunitària i cooperativa on l’home, responsable d’ell mateix i de la societat, buscava i aconseguia un bé individual que promovia el bé comú i social d’Icària. Descriu una societat ideal on el concepte col·lectiu era considerat el leitmotiv del poble, on la creativitat i l’artesania serien fonts de riquesa, gràcies a una educació que potencia el valor dels intangibles, els sentiments i el treball. Una societat perfecta, per Cabet, és la que es forma gràcies a un ambient social perfecte. I la perfecció social consisteix en pensar i treballar per la igualtat a tots nivells per tothom. L’èxit del llibre, i la quantitat de gent que va considerar que Cabet podria canviar la societat, varen empènyer a l’ideòleg d’Icària a intentar construir aquesta comunitat perfecta.
Després de consultar amb Robert Owen, Cabet va comprar unes terres al voltant de Rio Rojo, a Texas. Les terres que va comprar eren més petites del que ell creia. L’altre contratemps va ser que el Rio Rojo era navegable fins Shreveport. Cabet i els més de 60 seguidors varen haver de lluitar contra les limitacions físiques i professionals, i sobretot, contra la malària. Però consideraven que Icària era encara possible. Cabet, lluny de venir-se abaix, va viatjar a França per valorar les condicions amb les que podria continuar l’aventura anti-capitalista. Quan va tornar als EUA, molts dels que el van acompanyar en el primer viatge van apropar-se a Nova Orleans a buscar-se la vida. Va arribar amb més de tres-cents camarades amb els que intentaria recuperar l’esperit d’Icària. La ciutat de Nauvoo, a Illinois, va ser la nova ubicació per la societat comunitària i cooperativista. El tema va anar consolidant-se, i tot demandes pel mig per part dels primers camarades de Cabet, aquest fins i tot va fer-se amb unes terres a Iowa per intentar fer més gran el projecte. Escola, conreus, artesania i cooperativa eren els pilars sobre els que se sustentava Icària. Lluites internes, inclús per portar veu cantant, van ser els darrers maldecaps de Cabet, qui va deixar el món i la comuna al 1856. Es va suicidar. Revue Icarienne, la revista d’ Icària, va ser una de les darreres contribucions del filòsof francès. Sense alcohol ni tabac, Icaria va existir fins el 1901. Els fills de Cabet restaven repartits per Iowa, Califòrnia i Illinois. Separats, amb disputes internes i externes, fins que la condició humana va dir prou.
La història d’Étienne Cabet és una de tantes on l’individu pensa per sí mateix i intenta crear un pensament i maneres oposades a les imposades per vies econòmiques i educatives. Una lleu aproximació ens dóna una idea de com veia la societat capitalista.
