El Premi Nobel de Literatura del 2016 arribava a l’estat espanyol per presentar el seu àlbum de versions, Triplicate. Ara bé, a l’hora de la veritat, el pes del seu darrer treball ha estat testimonial. Els clàssics han estat els grans protagonistes, així com els seus discs més celebrats dels darrers vint anys, Love and Theft, Time out of Mind, Modern Times, i sobretot, Tempest. Des del 24 al 31 de març, Bob Dylan ha ofert cinc concerts a l’estat espanyol, un a Salamanca, tres a Madrid i dos a Barcelona. Després d’assistir als concerts de Salamanca i al segon que va donar al Liceu, Bob Dylan, en el 30è aniversari del Never Ending Tour, amb gairebé 3000 concerts a les esquenes, ens regala un titular tan obvi com necessari de recordar: poder gaudir d’ell i del seu art en directe és un regal per a la música.
La visita del músic de Duluth ha estat una de les fites del 2018. Uns concerts que ens han deixat un excel·lent sabor de boca, posant de manifest una manera d’entendre la música que malauradament cada cop queda més arraconada, com si es tractés d’una reliquia del passat. Dylan és un artista etern, a la contra de tot i de tothom, fidel a si mateix i al seu sentiment cap a la música. Música en estat pur, viva, que respira i transpira blues, folk, country, jazz i rock, i que rememora el passat més excels d’una expressió artística vital per entendre el segle XX i també el XXI. Musicalment parlant, els temps han canviat, i cap a pitjor. El present i el futur no deixen entreveure que pugui existir un nou Dylan. És impensable. De fet, quins músics seran els grans noms de l’escena musical d’aquí a cinquanta anys? I d’aquí vint?
Dylan va arribar a Salamanca el dia 23 amb el secretisme i mesures de seguretat habituals. Ell no està per romanços ni per focs d’artifici. Ell és Bob Dylan, i va de gira per oferir la seva música. Irreverent com ell sol, ni saludarà ni es dirigirà al públic. I no, tampoc es deixarà veure per la ciutat passejant o menjant a un restaurant de moda. Ell ve a tocar, i si estem de sort, el concert serà memorable. I a Salamanca vàrem estar de sort. A les 22h de la nit de la freda nit del 24 de març, Dylan i els seus músics varen fer acte de presència a l’escenari del Multiusos Sánchez Paraíso. Els guitarristes Stu Kimball i Charlie Sexton, el baixista Tony Garnier, el multinstrumentista Donnie Herron i el bateria George Receli són els companys d’escenari del músic de Minnesota, els que ajuden a desconstruir i transformar les cançons que formen el setlist i dur-les a una nova dimensió, a la dimensió que Dylan pretén per les raons que ell coneix i que només aconsegueix transmetre als seus músics i als que saben interpretar i accedir al seu univers creatiu.
Un so impecable i un ambient de luxe varen acompanyar a Dylan i als seus músics durant les gairebé dues hores de concert. Obrir amb una irregular, rugosa i profunda versió de Things Have Changed, on canta People are crazy and times are strange, I’m locked in tight, I’m out of range, I used to care, but things have changed, resulta una aclaparadora declaració d’intencions i un explícit avenç de com serà la nit. Irregular, rugosa, profunda, sí, i també, inoblidable. Perquè inoblidables seran Highway 61 Revisited, Trying to Get to Heaven, Tangled Up in Blue, Early Roman Kings, DESOLATION ROW, Thunder on the Mountain, Love Sick i Ballad of a Thin Man. Tot neix i es desenvolupa des de l’agrietada, inquietant i colpidora veu d’un Dylan gairebé sempre al piano de cua, les guitarres de Sexton i Kimball, la base rítmica del Garnier i Receli i l’exquisita tasca complementària de Herron. Peça a peça, el viatge per la història de la música popular i per la trajectòria del cantautor esdevé emotiva i emocionant.
Volíem més, i tindrem més. La segona nit al Gran Teatre del Liceu de Barcelona serà el segon cara a cara amb Dylan i el seu grup en una setmana. L’expectació era màxima. La gira per Espanya estava rebent un munt d’elogis, i les crítiques del concert de la primera nit al Liceu havien estat bones, sempre que obviem els individus que denuncien l’antipatia i fredor del músic. El setlist del Liceu va patir alguns canvis respecte el concert de Salamanca. Don’t Think Twice, it’s Alright, Dunquesne Whistle, Melancholy Mood, High Water (for Charley Patton), Long and Wasted Years i Autumn Leaves substitueixen a It ain’t Me, Babe, Summer Days, Make You Feel my Love, Honest with Me, Spirit on the Water i Why Try to Change Me Now. Si a Salamanca el so va ser de nou sobre deu, al Liceu encara va ser més rodó i nítid. El moment més àlgid va arribar quan van sonar, consecutivament, Pay in Blood, Tangled Up in Blue, Soon After Midnight, Early Roman Kings, Desolation Row, Long and Wasted Years i Thunder on the Mountain. Durant aquells minuts, va ser com tocar les portes del cel. Una banda entregada a un Dylan inconformista, exigent, vital i entregat a la causa, és a dir, a la música, a través d’un repertori que convida a submergir-nos a una vida, la seva, dedicada a un art destinat a perdurar per sempre tot i viure en un món amb uns interessos ben distanciats a les immersions i inquietuds culturals del passat.
Bob Dylan ha passat per Espanya i va tornar a emocionar a tots els que entenen qui és Bob Dylan. Gairebé seixanta anys de trajectòria contemplen a un artista que segueix un camí, el que ell mateix es va marcar quan va decidir que la seva vida no era res més que la seva música. I vet aquí, 56 anys després de la publicació seu primer treball (març de 1962), encara podem seguir gaudint de la seva música. I si és en directe, encara millor, més quan ho fem amb l’energia i la força que ha demostrat durant aquestes dates per la Península Ibèrica.
L’indomable Dylan sembla un músic que ha aterrat provinent d’una altra època, un motiu més per considerar imprescindible mantenir ben viu el seu llegat. Bé, disculpeu, no siguem pretensiosos. El seu llegat és etern, pels seus discs, per les seves lletres, per tot el que ell significa a la cultura. I també, per concerts com els que hem gaudit durant la darrera setmana d’aquest mes de març del 2018.
