Ningú podia imaginar fa uns anys que la violoncel·lista de Belle and Sebastian acabaria per seduir a l’ex-líder de Screaming Trees perquè l’acompanyés en la seva aventura en solitari un cop abandonés el grup d’Stuart Murdoch. L’escocesa ha creat amb les seves composicions un marc perfecte perquè el gutter twin es trobi com a casa, emprenent junts una aventura que ha donat com a resultat tres treballs excel.lents, convertint-se en una versió moderna i fora de la llei de Serge Gainsbourg i Jane Birkin que transita pels terrenys de la música tradicional americana.
Davant un ambient més aviat fred, la parella sortia a l’escenari mentres la banda interpretava els primers acords de We die and see the beauty reign, cançó que obra el seu últim disc, Hawk. La postura rígida de Lanegan contrastava amb els subtils moviments de Campbell, mentre ell agafava el micro amb força ella el tractava amb delicadesa, començant així un concert carregat de matisos oposats que junts formaven una imatge del tot equilibrada i plena d’ harmonia. Seguirien amb You won’t let me down again, Come Undone i Snake Song, totes elles de Hawk. La calidesa de Who build the road i una sorprenent versió del Free to walk de Jeffrey Lee Pierce, s’encarregarien de trencar de forma definitiva la fredor que imperava a la sala, apoderant-se de totes les ànimes dels assistents. La lluminositat pop de Honey Child what can I do? donaria pas a una delicada Ballad of the broken seas, amb Isobel al violoncel, i amb un Mark Lanegan totalment entregat a la fragilitat de les composicions de l’escocesa. Però un dels grans moments de la nit, i de l’any, arribaria amb The circus leaving town, tema que tanca el seu primer treball conjunt, amb Lanegan encarregant-se tot sol de la part vocal, una cançó que és tot un regal de Campbell cap al seu company, una cançó profunda que encaixaria sense cap problema entre el millor del repertori de Lanegan en solitari, i on, per primer cop, el cantant es va sortir del guió per ser el Mark Lanegan que tots coneixem, aquell cantant solitari impenetrable que emociona fins a límits exagerats. Després d’aquesta demostració de força bruta, Lanegan abandonaria l’escenari i deixaria tot el protagonisme a Isobell Campbell que posaria el contrapunt amb To hell and back again i Saturday’s gone. Ja amb Lanegan un altre cop a l’escenari la parella seguiria amb una crua lectura de Back burner, que contrastaria amb l’esperit folk de Time of the season i Salvation, per després atacar amb una impressionant lectura de Come on over (turn on me), un blues reposat que poc a poc va creixent, i una incendiària Get behind me, que posava punt i final a la primera part del concert. Pels bisos, Revolver, (Do you wanna) Come walk with me, una espectacular Ramblin’ man de Hank Williams i una celebrada, esperada i corejada Wedding dress, que posava punt i final a la nit, i al seu particular recorregut a través del folk, el blues i el rock.
Diu Isobel Campbell que Hawk serà l’últim treball que gravarà al costat de Mark Lanegan, convertint-se aquest en el final de trajecte del seu particular viatge. El final d’una amor platònic d’aquells que perduren per sempre en l’interior de cadascú que la viscut. Com perdurà per sempre en el nostre interior el seu concert de dimarts passat.