Després de no sé quants treballs i ja hem perdut el compte, no ens enganyem, la banda liderada per John Dwyer, ha aconseguit l’equilibri en so, intensitat, electricitat, reverberacions i influències que tant necessitaven. Des dels seus inicis, el seu so garatge passat per un filtre d’estridència punk i textures psicodèliques havia ofert una irregularitat lògica i esperada per culpa dels excessos. Excessos de discs, excessos de textures, excessos de cançons,… tot semblava passat de rosca, tot i que aquesta actitud es convertia en virtut en els seus celebrats directes, on la banda oferia tot el seu arsenal sense fre ni limitacions, dissimulant carències i imperfeccions a base de demostracions de força basades en les essències del gènere que defensen, no ho obviem, tant bé. No podem oblidar les grans cançons de la banda, i inclús algun que altre treball força regular. Ens van il·luminar amb Help (2009) i amb Castlemania (2011); però, sense menysprear els altres treballs, la fórmula, d’alguna manera, es repetia en (sí) excés. Ara bé, la força del grup estava en el directe, virtut enorme de la que han d’estar orgullosos, i no tant en uns discs que sonaven massa semblants. Però, faltava el seu gran disc; faltava encaixar les peces del tot i assolir un so homogeni que defensés un estil sense necessitat d’excessos. Per fi ha arribat. El seu darrer LP, Drop, aconsegueixen una mesura i un equilibri sonor que els permet presentar una col·lecció de cançons, en les que, finalment, menys és més. Les influències de sempre, sumades a referents de l’escena psicodèlica dels seixanta, la intensitat i energies de sempre, però, amb contingència i sobrietat, els permeten entregar el seu disc més rodó i madur. Més atmosfèrics, menys punks, més estilitzats i lisèrgics, sense deixar de ser ells mateixos, ens regalen unes cançons que demanen a crits la seva versió en directe, a diferència dels seus anteriors treballs, on un ja es podia fer una idea de com sonarien els temes corresponents. Els nous Thee Oh Sees, amb la seva filosofia de treball de gravar i girar pel món gairebé sense parar, sonen més compactes que mai, i el seu vuitè LP els presenta, ara sí, com un dels grans grups del rock n’ roll actual. Ja ho podem dir: els de San Francisco són dignes deixebles dels seus compatriotes Count Five, Captain Beefheart o The West Coast Pop Art Experimental Band. Si existeix ja el Austin Psych Fest gràcies als The Black Angels, també podria existir la seva versió a la ciutat dels Thee Oh Sees.
