I BET ON SKY. DINOSAUR JR
Tercer disc en 5 anys (per un total de 10) dels de Massachusets, després d’un silenci de 10 anys, que durava des de Hand it over (1997), i que varen trencar amb Beyond (2007). Posteriorment, amb Farm (2009), quedava clar que J Mascis, Lou Barlow i Murph havien tornat per necessitat, és a dir, per la urgència de mostrar noves cançons i seguir en actiu com un dels noms propis dels noranta. Ara bé, després d’ I Bet on sky, les sensacions que deixen són un pèl contradictòries. Aviam si sabem explicar el perquè.
Estem davant del disc més planer i accessible que mai han publicat els Dinosaur Jr. Cançons que s’apropen més que mai a l’actual univers de Mascis, temes simples, directes, oferint una visió del pop-rock més plàcida i amena, amb una evident vocació melòdica i harmònica, trencant en part amb un passat més pesat i dens, com es pot comprovar directament amb qualsevol disc anterior. Don’t pretend you didn’t know, amb la que obren l’Lp, ens dóna moltes pistes del que és avui en dia Dinosaur Jr. Serens, pausats, a mig gas, la banda opte per composicions diàfanes, alleugerint el discurs de fa uns anys. Els riffs resulten més monòtons, el tempo més lent, una lentitud mandrosa, com si es posessin a tocar després de la becaina. Sonen com sempre, però amb menys pes i profunditat, i amb més malaptesa.
Ara bé, el que no convenç de veritat és el petit gran llast que suposa sempre presentar cançons menys impactants i rodones a les ens tenien acostumats. L’avorriment i la repetició s’instal·la amb peces com Almost fare, Stick a toe in, What was that, Recognition o el citat tema inicial, on per alguns moments sembla que ens trobem amb un Lp de cares b, rareses o descarts del grup. Rode, per curiosa i vital, sense res de l’altra món, Pierce the morning rain, on més recorden als Dinosaur Jr. de sempre, i See it on your side, on sí aconsegueixen el mig temps intens, rugós i profund que pretenen en la majoria de talls d’ I bet on sky, salven en part els mobles, tot i que no és cap disbarat que estem amb el treball més fluix que mai han publicat.
Potser han intentat aproximar-se a Neil Young, però només aconsegueixen apropar-se a una mala còpia d’ells mateixos. Tots els respectes pels autors de Green Mind, però aquest disc només és apte pels seus incondicionals o per aquells que no volen o no saben comparar-lo amb els seus anteriors Lp’s. Com a música de fons funciona: símptoma de que el disc no té gaire a destacar.
Sona a… Dinosaur Jr de Segona Divisió.
El millor… Pierce the morning rain.
El pitjor… els anteriors treballs em semblen pitjor ara que en el seu moment.
