Metallica torna a Barcelona!

L’any 1981, a Los Angeles, un danès, fan de King Diamond, Iron Maiden i Tygers of Pan Tang, va posar un anunci al diari The Recycler per reclutar músics amb la idea de formar una banda de Metal. El primer a respondre va ser James Hetfield, Posteriorment, Dave Mustaine, substituït el 1983 per Kirk Hammett abans de gravar el seu Lp debut, Kill ‘Em All, va ser qui es va fer amb la plaça de guitarra líder, mentre que Ron McGoveny va ser el primer baixista de la banda, el qual va plegar el 1982, motiu pel qual Cliff Burton va entrar a la banda a finals del mateix any. I la fórmula es va completar quan un amic d’Ulrich va donar amb el nom de la banda: Metallica. I 38 anys després i 10 títols més tard, Metallica són encara el nom més reconegut del gènere. Aquest diumege, 5 de maig, Metallica repetirà visita dins de la gira Worldwired Tour a la nostra ciutat. L’Estadi Olímpic de Barcelona serà l’escenari d’un dels concerts de l’any. És l’excusa idònea per recordar breument la seva biografia.

Kill ‘Em All, Ride the Lightning, Master of Puppets, …And Justice For All i Metallica. Aquests són els discs que els californians varen gravar des de 1983 a 1991. Cinc obres mestres que marquen l’estil d’un gènere musical, el Thrash Metal, i l’ evolució d’una banda amb uns quants entrebancs i masses alts i baixos, a part d’una gran desgràcia que marca un abans i després en la seva història com a grup. Parlem de la mort de Cliff Burton l’any 1986, sis mesos després de publicar Master of Puppets. Un tràgic accident de l’autocar de la gira, a Suècia, va posar fi la vida del baixista. Afortunadament, els californians, tot i el drama viscut, no varen trigar massa a decidir seguir, considerant que era el que Burton voldria per Metallica. Jason Newsted va ser l’escollit, i la resta és història.

Tot i que per molts els seus tres primers treballs recullen l’essència de Metallica, no hi ha cap dubte que amb els anys, tant ...And Justice For All com Metallica, també conegut com el Black Album, s’han situat el nivell dels seus predecessors per mèrits propis. No podem oblidar les crítiques que varen rebre amb la publicació del seu disc homònim, Metallica. Que si s’havien venut, que si havien deixat de ser ells mateixos, que si s’havien estovat. I l’evolució que marca aquell disc és decisiva per entendre la voluntat del grup per seguir endavant i de fer un disc més directe i immediat, després de la densitat i llargaria d’ …And Justice For All, el més complex i difícil de la seva discografia. I els temps els ha donat la raó. El seu setlist no seria el mateix sense Sad But True, Wherever I May Roam, Nothing Else Matters o Enter Sandman.

Més de tres anys després de girar amb el Black Album, varen toranr a l’estudi. La voluntat de seguir experimentant i cercar noves sonoritats els va dur a l’erràtic Load (1996), on s’aproximen al Hard Rock i a la música alternativa del moment, en un disc on encara algún intenta trobar quelcom dels Metallica original. Reload és publicat l’any següent, i més del mateix. De fet, havia de ser un disc doble, però eren massa llargs i indigestos per treure’ls junts. La durada de cadascun d’ells és de 80 minuts. Els excessos de la banda no eren només de minutatge de les cançons. S’havien fet massa grans i famosos, i això sovint es paga. Desapareixen del mapa cinc anys, però tornen a decebre amb un disc encara pitjor, St. Anger (2003), ja sense Jason Newsted i amb Robert Trujillo al baix. Almenys a Load o Reload intenten fer quelcom diferent. St. Anger és un voler i no poder en tota regla. El paradigma de l’intent fallit de tornar als orígens. Es queden a mig camí entre els seus primers treballs i els dos darrers, i el que és pitjor, amb cançons mediocres. Però la fama assolida és indestructible, i legions de nous fans no deixen de créixer, tot i que el millor que fan durant aquests anys és el documental Some Kind of Monster (2001), una mena de Gran Hermano de la banda, on cada un dels membres es deixa anar parlant de les misèries del grup. Esperpèntic i imprescindible a la vegada.

Obsessionats per tornar a gravar un disc digne de Metallica, tornen a agafar-se unes llargues vacances, fins que tornen a l’estudi per gravar Death Magnetic, que finalment es publica el 2008. Com marca l’inici del disc, amb uns batecs de cor, desmostren que la banda està viva, amb un LP molt decent, amb peces com The Day That Never Comes o My Apocalypse. Tornen a ser Metallica, tot i que tampoc es tracta d’un disc per recordar, ni de bon tros. Ja convertits en una màquina de fer diners, sense inspiració per gravar un bon àlbum, es centren en un altre projecte oblidable, però que els farà encara més famosos, si era això possible. Through The Never, pel·lícula en format Imax, molt espectacular i poca cosa més, en la qual hi ha una aventura mentre ells es dediquen a fer un concert, i que va servir per recordar els seus gran hits, i sobretot posar-se en òrbita novament, sumant nous fans, sobretot d’edat jove.

Aquesta ha estat la seva gran virtut els darrers 15 anys: fer-se cada cop més i més cèlebres gràcies a les gires i al seu llegat, i sobretot gràcies a saber ser atractius per les noves generacions. El 2018, publiquen el seu millor treball des del Black Album, cosa que no era difícil, Hardwired…To Self-Destruct. Molt celebrat per alguns, no tant per d’altres, és un disc irregular però en el que realment recuperen l’essència del seu so. Hardwired, Now That We’re Dead o ManUNkind, per exemple, són peces notables que no desentonen en un setlist dels californians. Ara bé, partim de la base que poc més podem exigir a una banda amb cinc obres mestres com les citades. Criticar a Metallica per Load, Reload, St. Anger o Death Magnetic és similar a criticar a Francis Ford Coppola per Youth without Jack, The Rainmaker, Youth without Youth, Tetro o Twixt.

En definitiva, els deures fets. Tenim una mica més clar qui són Metallica i perquè són tan grans. Una trajectòria immaculada fins al seu àlbum homònim els atorga el crèdit i el respecte absoluts per defensar el seu nom com el més gran i important del gènere. El seu llegat és inesborrable, i recuperar els seus cinc grans discs és un exercici que és fer habitualment per la salut de l’aparell auditiu i del sistema neuronal. I evidentment, el més recomanable és anar a veure’ls en directe. Aquest diumenge, 5 de maig, de la mà de Live Nation, ens esperen a l’Estadi Olímpic de Barcelona.