Sleepy Sun: A San Francisco encara porten flors al cap

0

SPINE HITS. SLEEPY SUN

4 estrelles

Els californians Sleepy Sun, banda formada per Bret Constantino, els guitarres Matt Holliman i Evan Reiss, el baixista Jack Allen, i el bateria Brian Tice, acaben de publicar el seu tercer LP: Spine Hits. Si en el seu debut amb Embrace apostaven pel un rock psicodèlic en clau densa i gruixuda, a Fever varen ampliar horitzons, apostant per textures de soul còsmic i blues-rock més expansives. Aquesta aposta ha quallat, i així s’entén amb el recent Spine Hits, on la banda dóna un salt endavant que confirma l’inconformisme de la banda, apostant per sonoritats més terrenals, sense donar cap passa enrere. Si comparem aquest treball amb Fever, el canvi és substancial; ara bé, és del tot lògic, sobretot si valorem la dimensió musical de la banda, tot i que l’evolució que han patit des del primer LP és molt evident. Mantenint l’esperit dels inicis, han sigut capaços d’anar més enllà en el seu so, aconseguint una fusió de textures que suma la densitat psicodèlica del primer disc, el caràcter bucòlic-pastoral-tribal en forma de folk-rock calidoscòpic del segon LP i una emergent explosibilitat plena de llum desèrtica amb la que tenyeixen en part amb tot el que havien fet fins ara.

Seguint la pauta de The Black Angels, els californians han optat per crear composicions més immediates. Mantenen aquell aroma psicotròpic que els emparenta amb grups com Quest of Fire, Spindrift o Dead Meadow, ara bé, al contrari que The Warlocks o The Brian Jonestown Massacre, que segueixen apostant per endinsar-se cada cop més en textures més i més lisèrgiques i al·lucinògenes, els de San Francisco han optat per apropar-se més a la vessant més pop de la psicodèlia, l’ocupada per bandes com The Lovetones, The Dolly Rocker Movement o The Morning After Girls. L’inici d’Spine Hits, amb Stivey Pond serviria com a paradigma dels ‘nous’ Sleepy Sun. El riff de guitarra, la base rítmica, la tornada, tot segueix els patrons coneguts, però el caràcter lluminós i la manera amb la que de sobte trenquen la carregada atmosfera de textures és del tot sorprenent i adrenalític. A continuació, l’addictiva She Rex, no deixa lloc per les mitges tintes: sonen com abans, però sense especular tant, colpejant abans de que puguis reaccionar. La festa continua amb Siouxsie Blaqq, on Constantino recorda més que mai a Perry Farrell i la banda als Porno For Pyros de Tahitian Moon, la brutal i contundent Creature, on es marquen un altre riff d’aquells que no s’obliden, amb pausats i delicats pasatges, com Boat Trip i Still Breathing, i amb la psicodèlia pop-rock de caràcter obert i expansiu de V.O.G, Martyr Mantra’s; l’acaben amb un final més pantanós i carregat, on més s’apropen als terrenys de, per exemple, Dead Meadow, amb Yellow End, Deep War i, sobretot, Lioness (Requiem), que lligaria amb Marina, l’inici de Fever.

Menys densos en línies generals, però igualment carregats, més propers i immediats, però sent ells mateixos en tot moment, i ja sense Rachel Fannan, Sleepy Sun ofereixen un tercer capítol d’una història que no només ens recorda que qualsevol temps passat, en termes de rock n’ roll, va ser millor i més autèntic; també deixen ben clar que encara, avui en dia, hi ha bandes, i ja són unes quantes, amb les que gaudir i de quina manera amb la música psicodèlica.

Sona a… Jane’s Addiction + The Morning After Girls + The Black Angels
El Millor… com miren endavant, sense repetir-se, sense perdre la identitat.
El Pitjor… la portada.

Foto de capçalera: Brandon Moore

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Comments are closed.