Tempest de Bob Dylan, una obsessió justificada

TEMPEST. BOB DYLAN

Reivindicar un disc del Dylan a aquestes alçades de la pel·lícula, com bé diu l’escriptor Miqui Otero, pot semblar una obsessió malaltissa “per parlar sempre dels mateixos quatre noms”. Una obsessió per redescobrir, per enèsima vegada, la sopa d’all. Però després de la publicació aquest mes de setembre de Tempest, el 35è àlbum de Robert Zimmerman i segurament el seu millor treball des de Time Out Of Mind (amb permís de Love and Theft), tots els aplaudiments al poeta de Minnesota estan més que justificats.

Mig segle després del seu debut discogràfic, el Dylan més aspre i críptic ofereix 10 temes inèdits on recupera les estructures clàssiques del folk i el blues, però sense abandonar l’actitud rockera que sempre l’acompanya. Sota el pseudònim de Jack Frost, Zimmerman torna a assumir la producció de l’obra, tal i com ha fet en tots els seus últims àlbums des de Time Out Of Mind (1997), on va comptar per últim cop amb la coproducció del sempre reivindicable Daniel Lanois. Rodejat dels seus músics habituals –amb la col·laboració de David Hidalgo de Los Lobos a l’acordió, violí i guitarres–, un Dylan que sembla estar de tornada de tot se sent més lliure que mai per delectar-nos amb les seves lletres més torrencials.

Tempest comença amb la seva cançó més aparentment lleugera (Duquesne Whistle), una història de ferrocarrils amanida amb tocs de jazz d’Orleans que bé podria ser el començament d’una pel·lícula de Woody Allen. Amb versos com “Listen to that Duquesne whistle blowing / Sounds like it’s on its final run”, Dylan sembla que s’estigui acomiadant de no se sap exactament què. Als seus 71 anys és capaç de regalar-nos balades romàntiques com Soon After Midnight, escrita des dels baixos fons de l’amor (“I’ve been down on the killing floors”), o cançons de post-protesta com Narrow Way, on recupera el seu sarcasme social a ritme de blues mentre diu que “aquest és un país dur per mantenir-se viu”. Long And Wasted Years és un dels seus temes més tristos de tots els temps, on reflexiona sobre el sentiment de culpa per un matrimoni fracassat mentre ironitza amb personatges que apareixen en les seves cançons dels 70. A Pay in Blood fa un gir de 180 graus per relatar la crònica d’una venjança –en una cançó entre el blues i el rock fosc que recorda als millors Stones- i a Tempest, la cançó central del disc, evoca a ritme de folk un clàssic del cançoner popular: l’enfonsament del Titanic. Però si hi ha un tema d’aquest àlbum que serà recordat d’aquí 20 anys, aquest serà Roll on John. En un fet inèdit en la seva carrera (potser l’única excepció és Hurricane?), Dylan dedica una elegia a un heroi caigut tan popular com John Lennon. Com que es fa molt difícil destacar només un parell de versos –alguns d’ells fins i tot són copiats dels propis Beatles–, el millor serà que dediqueu les vostres millors nits de solitud a aquest tema. I escolteu Roll On John un cop i un altre. Sense parar. En ‘modo repeat’.

En fi. Es tracta, probablement, del millor Dylan del que portem de segle. I que per molts anys sigui així, obsessionats dylanites…

Sona a… Bob Dylan
El Millor… L’homenatge a Lennon
El Pitjor… Res