Per les melenes de Dave Mustaine

0

THIRTEEN. MEGADETH

3 estrelles

Les melenes de Dave Mustaine segueixen ben pellroges i brillants, i el més important, les seves noves cançons, recuperen les virtuts dels sempre enyorats temps passats. Han estat uns anys moguts, els darrers, per Mustaine: la lesió al braç esquerra que el va obligar a desfer la banda; el retorn amb The System Has Failed; ha gravat discs que han mantingut a la banda a la primera plana del metall, com el citat o, sobretot, els posteriors United Abominations i Endgame; ha fet les paus amb Metallica, després de protagonitzar un dels moments més sorprenents del documental Some kind of Monster, tant criticat pels més fidels als four horsemen com celebrat pels altres, i sobretot, de pujar-se a l’escenari amb ells a un concert de commemoració dels 30 anys de Metallica ara fa uns mesos. Dave Mustaine i els seus Megadeth mostren el seu excel·lent estat de forma un altre cop amb el recent Thirteen, que com ens podem imaginar, és el 13è disc de la banda. Dave Ellefson al baix, Chris Broderick a la guitarra i Shawn Drover a la bateria completen la formació de la banda de thrash metal més gran de la història… amb permís de Metallica, Anthrax i Slayer.

L’any 1983 van aparèixer Kill ‘Em All i Show No Mercy, àlbums de debut de Metallica i Slayer, respectivament. El gener de 1984 apareixia Fistful of Metal, el debut d’Anthrax. I un any més tard, Megadeth publicava Killing is bussiness… and bussiness is good!. El Big Four del thrash metal ja estaven el mercat, i el boom de bandes hereves del seu so va provocar que l’escena metal adquirís amb el pas dels anys unes dimensions que eren evidents amb festivals com Wacken Open Air, festival de heavy metal que es va celebrar per primera el 1990. L’herència del rock dur i de l’avantguarda metal que va suposar l’aparició, entre d’altres, de Wishbone Ash, Judaspriest, Iron Maiden, Motorhead, Overkill, Venom, i Mercyful Fate a finals dels setanta i principis dels vuitanta varen ser alguns dels noms propis que varen fer més pesat i dur el rock. Potser Venom és una referència vital, tant com les altres, però els seus dos primers LP’s, Welcome to Hell (1981) i Black Metal (1982) són vitals per entendre l’escena de metal posterior, sense menysprear la influència de Motorhead (que ja s’havia estrenat l’any 1977) o de Black Sabbath, per exemple. I d’aquí prové el thrash, d’aquestes bandes, i aquestes, d’on vénen: doncs dels Sex Pistols (Anarchy in the USA!!), Black Sabbath, Led Zeppelin, Deep Purple, dels Who, dels Rolling Stones, … i aquests varen néixer gràcies a la fusió de la música negra i la blanca, del blues i del folk, del soul i del country. Perquè tot va començar als camps de cotó, i així ha estat com el rock n’ roll, en les seves diferents versions, ha estat clau per mostrar un inconformisme i una actitud rebel sempre imprescindibles per contrarestar el poder absolut de qualsevol sistema polític que tingui com a prioritat el benestar dels que estan a dalt de tot de la piràmide social. Només cal anar al seu debut, Killing is My Bussiness… and Bussiness is Good!, i recuperar la versió del These Boots are Made for Walkin’ de Lee Hazlewood, o a l’àlbum Peace Sells… but Who’s Buying, submergir-se en la catarsi metàl·lica de Wake Up Dead o sacesajar el cap amb la magnífica versió del tema de Willie Dixon, I Aint’ Superstitious. El poder del metall prové del poder del blues.

Thirteen, produït per John Karkazis (a.k.a Johnny K, qui ha treballat amb Disturbed, Seven Dust, Machine Head, 3 Doors Down, Staind, Plain White T’s, Finger Eleven i Black Tide) i el mateix Mustaine, manté intactes les constants vitals de la banda, tot i que aquest disc respira heavy metal a l’estil de bandes com Judaspriest, i per tant, l’acosta a l’etapa de Countdown to Extinction, de 1992, disc que els va permetre donar-se a conèixer en un sector més ampli que el més fidel al metal més extrem; ara bé, manté la línia marcada amb United Abominations i Endgame, és a dir, la del retorn a textures més thrash. Es pot debatre sobre quins Megadeth són millors. Òbviament els quatre primers treballs, sobretot Peace Sells…but Who’s Buying i Rust in Peace (i també So Far, So Good… So What?, perquè negar-ho), encara avui, sonen com una maquinària pesada perfectament engreixinada. És innegable que els cinc primers LP’s de la banda, excel·lents, són els referents del grup, sense menysprear els tres darrers treballs, que podríem situar-los en un graó inferior, en el dels notables; i sembla ser que Thirteen formarà part d’aquest segon grup. Manté les virtuts d’un dels millors discs de rock dur dels noranta, Countdown to Extinction, i tot i no trobar-nos amb cap Symphony of Destruction ni Foreclose of a Dream, però sí té cançons com Public Enemy No 1, Whose Life (Is It Anyways?), Black Swan i Wrecker, potents demostracions de força de la banda, que d’aquí uns anys figuraran entre el millor de la banda. Duel de guitarres, solos el·laboradíssims, base rítmica implacable, les constants vitals de la banda continuen intactes. Mustaine ha optat per explotar al virtuós Chris Broderick, i entre els dos, fan recordar els millors moments de Mustaine i Friedman. Thirteen manté la vocació de virtuosisme amb les sis cordes que Megadeth mostrava amb els seus quatre primers treballs, i per l’altra, la vocació melòdica i l’obsessió per trobar la cançó rodona que es detecta amb Countdown to Extinction, amb l’explosibilitat immediata de sempre. D’aquest equilibri sorgeix un treball que explota les qualitats d’una banda que encara no ha dit la seva darrera paraula dins d’un estudi; cosa que no es pot dir de Metallica, que en concert es mantenen intocables, i res més.

Gran tretzè treball de Megadeth, un disc que permet reivindicar el gènere, i rememorar els seus millors moments. Amb aquest LP es recuperen les ganes de revisar la seva discografia, i tornar a gaudir amb espectaculars guitarres bessones, velocitat rítmca, els riffs, i la potència musical i elèctrica dels creadors d’alguns dels himnes més reconeguts del thrash metal. Esperem que el sr. Mustaine trigui molt en dir: ‘Aquí estan My Last Words‘. No es pot menysprear mai a autèntics fills del metall com Dave Mustaine, que ha celebrat el seu 50è aniversari amb un gran treball.

Sona a… Countdown to Extinction + United Abominations
El Millor… Public Enemy No 1, Whose Life (Is It Anyways?), Black Swan i Wrecker
El Pitjor… la posició política de Mustaine: admira a Reagan i segueix la cadena Fox.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Comments are closed.