Els temps vola tan ràpid que fins i tot els Black Lips s’han fet grans. Onze anys després del seu homònim debut, tots els membres de la banda de Georgia ja passen la trentena. I potser és una dada més sense importància, però després de publicar Underneath the Rainbow, el seu darrer LP, potser cal pensar que han arribat a una maduresa musical no esperada. Acostumats als accelerats ritmes pletòrics del garatge rock més trepidant, ben atapeïts dels referents propis del gènere que tant adoren, i a la brutícia i estridència amb la que empaquetaven les cançons, els Black Lips mostren la seva cara més diàfana i clàssica del rock n’ roll. No ens confonem: segueixen sent ells, però, han estalviat en textures, sonant tant enèrgics com sempre però sense la necessitat d’omplir les cançons de capes i capes, polint i aclarint cançons, i obviant picardies sonores amb les que habitualment carregaven els seus discs. No sé si potser exageraré, però ser capaços d’evocar, amb personalitat i salvant distàncies, als Stones primerencs, els de temes com Stupid Girl o Miss Amanda Jones, als Stooges de Penetration, al Dylan de New Pony, al Marc Bolan de Telegram Sam, no es pot dir de qualsevol banda. Escoltin, respectivament, Drive-By Buddy, Do the Vibrate, Boys in the Wood i Dog Years, probablement el tema del disc. Evidentment els clàssics són el que són, i no posarem a Black Lips al seu nivell, però, s’ha de dir que han estat capaços de donar un salt endavant i, sense perdre força ni intensitat, han sabut asserenar i moderar el seu so en estudi: una clara mostra és Dandelion Dust. No els cal anar a tota màquina, ni omplir excessivament cada peça amb instrumentació i gamberrades, encara que l’atreviment per provar coses no l’han perdut, però en aquest cas al servei de la música. Per primera vegada, les melodies i les harmonies de la seves cançons han passat a ser la prioritat i això els ha fet ser més grans dels que ja eren. Sempre han tingut la seva gràcia en directe i els seus directes han estat pura diversió. Produït per Patrick Carney (The Black Keys), Underneath the Rainbow volen anar més enllà, ser més Black Lips dels que ho han sigut fins ara.
Redescobrint El señor de las moscas
L’endemà de tot, de Lluís Calvo
