Viatge a la dignitat a través de Woody Guthrie

0

Descobrir o redescobrir a Woody Guthrie s’hauria de convertir en una assignatura a les escoles públiques. De motius n’hi ha per donar i vendre: socialment parlant, tenim el seu compromís amb la realitat, la denúncia que hi ha a les seves lletres, contra tot el pertorbava el sentit comú d’una justícia social i d’un respecte cap a la dignitat humana; musicalment parlant, és el pare espiritual i real del folk nord-americà, i sense ell, difícilment podríem entendre el perquè de l’aparició d’imprescindibles com Bob Dylan, Neil Young o Wilco. El seu llegat, que es plasma a través de la seva música, la seva història, a la que ens podem apropar per exemple a través de les seves memòries Rumbo a la gloria, i a través del seu record i l’èpica i admiració amb la que s’evoca la seva vida i obra, ha deixat cançons inoblidables i imprescindibles de la història de la música popular, sobretot quan aquesta no era un simple negoci. Fa uns anys, Nora Guthrie, la filla de l’artista, va contactar amb Billy Bragg perquè aquest, amb l’ajut de Wilco, es posessin a treballar amb uns texts que havia trobat del seu pare, unes cançons sense música que, més tard, donarien forma a Mermaid Avenue. A través de la George Kaiser Family Foundation, amb seu a Tulsa, Oklahoma, que va adquirir els arxius del músic l’any passat, i de nou la participació de de Norah Guthrie, s’està treballant amb més material inèdit, el qual s’exposa al Woody Guthrie Center, que es tronba a 116 E. de l’avinguda Brady, al centro de Tulsa. Aquest fet ha permès l’aparició de New Multitudes , nou treball també basat en text inèdits de Woody Guthrie, en un projecte liderat per Jay Farrar, ex-soci, precisament, de Jeff Tweedy. Tots dos, passats els anys, s’han retrobat en el temps, encara que sigui per l’amor que senten tots dos per l’autor de This Land is Your Land.

El cantautor d’Okemah, Oklahoma, va néixer el 1912, i va morir el 1967, després de passar-se 13 anys postrat al llit a un hospital psiquiàtric de Nova Jersei, afectat pel síndrome de Huntington, l’únic enemic que no va poder batre. I ain’t dead yet (Aún no estoy muerto) és la cançó que Guthrie va composar poc després d’ingressar; una veritat com un temple. La seva lluita per sobreviure és equiparable a la seva lluita contra el racisme, un actiu tòxic sempre present, i encara més a la seva època; contra el capitalisme, contra les injustícies socials, a favor dels oprimits, dels silenciats; i encara que pugui sonar a nostàlgia barata, Woody Guthrie està més viu que mai. Simplement, perquè les seves cançons són d’una intemporalitat indiscutible, i també perquè mai poder oblidar-nos d’aquells que diuen la veritat. La història explicada a Las uvas de la ira de John Steinbeck o a Reyes Disfrazados de James Vance i Dan Burr és la que va viure Guthrie. Va marxar d’Oklahoma per pujar-se a vagons de trens de mercaderies i compartir temps i espai amb indigents, immigrants, vagabunds, patejant-se fàbriques, fondes, tavernes, camps de cultiu, i conèixer el que alguns nomenen l’Amèrica profunda, per tal de donar veu als oblidats per un sistema que ja havia provocat el caos socioeconòmic per culpa de la Gran Depressió. Les deu mil cançons que va escriure, tal i com va dir Clifton Fadiman a New York Times, formen part del millor que els EUA pot oferir a aquest món.

Retre homenatge a Woody Guthrie s’havia convertit en una assignatura pendent per Jay Farrar. El seu amor pel músic antifeixista, potser el pare del folk nord-americà i imatge icònica del músic compromès amb la societat, no és una qüestió de dos dies. Des dels temps d’Uncle Tupelo, Farrar tenia entre cella i cella el·laborar un disc com va fer en el seu dia el seu ex-camarada Jeff Tweedy, líder dels totpoderosos Wilco, juntament amb Billie Bragg l’esplèndid Mermaid Avenue, publicat en el seu moment en dos parts, entre 1998 i el 2000, a través d’uns text inèdits del venerat cantautor. Ara, el destí ha fet que els dos treballs coincidissin en el temps, perquè per una banda s’ha publicat New Multitudes, un monumental viatge per 12 composicions (o 23 si et fas amb l’edició especial) interpretades per Jay Farrar, Will Johnson de Centro-Matic, Anders Parker de Vernaline i Gob Iron i ni més ni menys que Yim Yames de My Morning Jacket i Monsters of Folk; i per l’altra, s’ha reeditat en una excel·lent edició de luxe el citat Mermaid Avenue, amb un tercer disc que conté 17 cançons descartades en el seu moment i el DVD Man in the sand, the making of Mermaid Avenue.

Estem davant dos treballs senzillament excepcionals. Els dos mostren un rigor i una passió indiscutibles. Mermaid Avenue és conegut per tots. Tot i els problemes que van haver entre Billy Bragg i Jeff Tweedy, que es van intentar silenciar, no descobrirem ara el pes específic de peces com Walt Whitman’s Nieces, California Stars, She Came Along To Me, The Unwelcome Guest, Hot Rod Hotel, Against the Law o All you Fascists, en un treball liderat per Bragg, on Tweedy actua de perfecte comparsa (d’aquí els problemes durant les gravacions), i on Wilco actua d’orquestra de luxe, donant forma, malgrat tot, a una obra compacta que respira autenticitat, respecte i talent per tots costats. La novetat és publicació d’una edició de luxe amb un tercer disc que conté disset cançons gravades en el seu moment però no publicades llavors, precisament aquelles en les que va haver desacord i fins i tot un trencament total entre Bragg i Tweedy. Només a Be kind to the boy on the road i Give me a nail, si no m’equivoco, toquen junts. A destacar la tremenda Listening to the wind that blows, on ens trobem amb els Wilco de Yankee Hotel Fotrot, Bugeye Jim o Union prayer, on Bragg deixa la guitarra i s’aferra la banjo, Gotta work y Tea bag blues dos blues arrastrats composats i interpretats per Corey Harris, i The Jolly banker, lletra de protesta contra els banquers que Wilco va registrar a petició de Norah un any abans de la publicació de The Whole Love. A la resta d’aquest terce disc trobem joies com When the Roses Bloom Again, on Tweedy canta com cantava a Summerteeth, My Thirsty Thousand o Chain of Broken Hearts, i on de nou, tot i el divorci entre les dues parts, dóna la sensació que Woody Guthrie estava entre ells a l’estudi. Mermaid Avenue: The Complete Sessions també conté fotos inèdites de Guthrie amb la seva família, les lletres de les cançons, a més del citat dvd, i realment, és d’aquelles compres que valen la pena.

I de virtuts tampoc en falten al meravellós New Multitudes. El treball de Farrar, Yames, Johnson i Parker està al nivell de Mermaid Avenue, tot i que particularment, em resulta encara més fascinant. Els motius: Només cal punxar l’inici del primer disc amb Hoping Machine, Flying High i My Revolutionary Mind per entregar-se definitivament a la causa. Farrar i Yames porten la veu cantant, i el resultat és demolidor. En el primer disc ens trobem amb el classicisme de Hoping Machine, Talking Empty Bed Blues, Careless Reckless Love, el toc més My Morning Jacket de My Revolutionary Mind i Changing World, l’aroma Springsteen del tema cantat per Jonhson, V.D.City, el record als R.E.M més primaris i immediats a Old L.A, la fusió de Johnny Cash, Lucinda Williams i Neil Young que es detecta a Chorina My Sheba Queen, l’aspresa pletòrica d’americana d’Angel Blues, i per últim, el folk gruixut i sec de No Fear i New Mulltitudes. El segon disc és igualment extraordinari: L’espessor i mística del folk més clàssic d’Around New York, Worlds on Fire, l’atmosfera dels trens pels quals viatjava Guthrie a Jack Walk Blues, el country-blues de Whereabouts Can I Hide, la dylaniana Old Kokaine, el rock n’ roll d’I Was a Goner, el folk-rock actualitzat de San Antone Meat House i Dopefiend Robber, els aires d’americana de When I Get Home, un R.E.M meets Johnny Cash com Atom Dance, i un final immillorable, You Smile Cured Me, on Guthrie, Neil Young i Alex Chilton es donen la mà, s’encarreguen de completar un disc que confirma allò que Pete Seeger digué en el seu moment: Mentre cantin les seves cançons i els seus texts, Guthrie mai morirà. I si es fa amb el talent artístic dels quatre artífexs de New Multitudes, poca cosa més es pot dir.

Woody Guthrie és sinònim de voluntat de conèixer, de resistir, de recordar la gent corrent, de lluitar contra l’opressió, de reivindicar la bondat, de resistència, d’amor per la igualtat, de compassió, de necessitat de conrear un sentit crític de les coses i circumstàncies que ens rodegen. Mitjançant la música popular va explorar territoris que no hem de deixar d’explorar mai. Esperem que així sigui sempre. Sense oblidar el gran treball de The Klezmatics, que el 2006 van publicar Wonder wheel, també basant-se en texts inèdits de Woody Guthrie, de Mermaid Avenue a New Multitudes podem recórrer part del que va viure l’home amb la màquina que mata feixistes. Hi ha viatges que s’han de fer, i aquest és un d’ells.

Why can’t my two hands get a good pay job?
I can still plow, plant, I can still sow!
Why did your lawbook chase me off my good land?
I’d sure like to know, friend, I’ve just got to know!

 

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Comments are closed.