Amb l’edició del documental Dig! (2004)el nom de The Brian Jonestown Massacre es va posar en boca de pràcticament tots aquells que volen estar a l’última. El documental d’ Odi Timoner narrava les carreres del grup d’Anton Newcombe i dels The Dandy Warhols de Courtney Taylor i els camins oposats que van decidir seguir les dues bandes nascudes al mateix moment de l’escena underground americana. Mentre els de Courtney Taylor optaven per vendre la seva ànima al diable de la indústria mainstream, els Massacre optaven per escopir a la cara de la mateixa indústria i seguir el seu propi camí. Lluny de ser oportunistes amb la “fama” que els havia donat el documental, Anton Newcome i els seus van optar per el silenci i durant 4 anys van preparar el seu gran retorn amb My Bloody UIndeground, el seu disc més inaccessible fins aleshores. Pel camí quedaven un bon grapat d’àlbums que amb el temps s’han convertit en autèntics clàssics de culte i un gran nombre de músics que van optar per desertar per culpa del caràcter de Newcombe, un caràcter que a la fi l’ha portat a ser el geni il·luminat que és. Who Killed Sgt. Pepper? té tot el que els Massacre han estat sempre; esperit transgressor, actitud macarra i molta psicodèlica, però aquest cop van molt més enllà.
Aquests nous Massacre han adoptat la forma de fer dels seus admirats Beatles, Stones, Ride, Primal Scream o Bob Dylan, per aconseguir un so propi que els allunya de l’etiqueta de simple banda que recrea un so i una època, i es presenta com un disc d’esperit futurista i intemporal. Gravat entre Islàndia i Berlin i amb Matt Hollywood un altre cop a la banda i la participació de Will Carrouthers, ex-Spacemen 3, al baix. Antone Newcombe, autèntica alma mater del grup, aposta per un disc indigest, violent, surrealista i descaradament rítmic. Les guitarres sonen brutes, les línies de baix s’acosten al funk i els ritmes infecciosos són els que marquen la progressió del disc. Tempo 1116 (Reaching for Dangerous Levels of Sobriety) obre el disc a ritme de percussions tribals i atmosfera psicodèlica, per seguir amb l’agressiva The Heavy Knife. Let’s go fuking Mental és hipnòtica i contundent, i el disc es frena amb la lisèrgics i instrumental White Music. A partir d’aquest tema, el disc entra en una espiral rítmica imparable gràcies a les sorprenents, This is the first of Your Last Warning, cantada en islandès i amb una base rítmica molt propera a les dels Primal Scream més ballables, This is the one thing We did Not, que recorda als Joy Divison més punks, i One, que ens mostra a uns Massacre carregats d’urgència a base de distorsió.
Someplace Unknown i Super Fucked podrien haver format part de l’Xtrmntr dels Primal Scream; la primera beu del hip hop i la segona és una autèntica màquina de funk agressiu. Peró les sorpreses segueixen i Dekta! Dekta! Dekta! sembla un creuament impossible entre Happy Mondays i els sons folklòrics dels Balcans, com si Shawn Ryder i els seus haguessin canviat les pastilles d’èxtasi per el vodka. Our Time és el tema on podem veure pinzellades dels antics Massacre però vist des del prisme dels Sonic Youth més pop. I pel final, la catarsi rítmica de Feel it (Of…), el tema que sempre han volgut gravar els Dandy Warhols però que mai s’han atrevit i el surrealisme de Felt Tipped-Pen Pictures of Ufo’s, un tema d’aires poètics on s’uneixen The Beatles i el ovnis, mostrant a Lennon com un autèntic ser del més enllà, posant d’aquesta manera punt i final al disc.
Who Killed Sgt Peppers? és a la carrera dels Massacre el mateix que va ser Their Stanic Majestic a la dels Rolling Stones, el White Album a la dels Beatles o Xtrmntr a la de Primal Scream: un punt de ruptura i de no retorn. Una obra mestra creada per uns autèntics renegats del rock, amb un franctirador al capdavant que ha disparat al centre del convencionalisme i ha encertat de ple.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=yGkyKK0sWQQ]