Yuck, debut i victòria amb sabor norantes

YUCK. YUCK

Daniel Blumberg i Max Bloom dirigeixen aquest combo d’indie pop-rock anomenat Yuck, grup que formen amb Mariko Doi, Jonny Rogoff i Illana Blumberg. Provinents (els dos líders) de la banda Cajun Dance Party, aquest any han publicat el seu debut homònim, concretament al mes de febrer. 12 temes carregats d’influències, distorsió, melodies i bones maneres. D’entrada recorden a pesos pesats com Pavement i Sebadoh, i també a bandes més recents com Pains of Being Pure at Heart o Girls. Tot i que l’elogi sembli massa temerari, cançons com Rubber, Holing Out, Georgia i Shook Down, respectivament, ens situen ràpidament a l’òrbita dels grups citats.

La voràgine actual, amb gairebé tot, és pel meu gust excessiva. No hi ha temps per res més que per estar a la última. Anem darrera de la música com imbècils, i si no es posa fre, un es posa a escoltar discs sense temps assimilar-los. Em dóna la sensació que per aquest motiu són moltes les bandes que passen a ser considerades les salvadores del pop-rock i situar-se entre les millors de l’any, tot i que mesos després pocs els recordin. No sé si serà el cas de Yuck. El meu punt de vista és, que tot i que no inventen res de res (i no cal, perquè està gairebé tot inventat, almenys, si parlem de pop-rock). Però els britànics sonen, i bé, amb impacte, convenciment i personalitat pròpia. Reinterpreten els seus referents amb identitat pròpia, i aconsegueixen oferir grans moments durant un disc que ha estat reeditat recentment en una edició de luxe (amb dos bonus tracks i sis cançons més, entre les quals trobem joies indie pop com Soothe Me). Aquest fet confirma el ritme d’aquests temps moderns, on es valor més anar ràpid que cap altre cosa. O aquest és la sensació que un té.

No obstant, grups com Yuck mostren que podem ser optimistes, però no idiotes. És esperançador que bandes d’ara recuperin l’esperit indie dels noranta, que no es deixin atrapar per la insubstancialitat del pop-rock actual, i d’aquesta manera obligui a noves generacions a recuperar les bandes que varen donar forma a la darrera gran generació de músics, la de Gillespie, Cobain, Shields, Malkmus, Brown, Dulli, Mascis, Moore… perquè sense ells, Yuck no existirien, i cançons com les citades, o com Operation (amb aromes a Sonic Youth) o Sunday, serien impensables.

Sona a… Pavement + Sebadoh
El Millor… saber ‘copiar’ i crear grans cançons amb identitat pròpia.
El Pitjor… que els temps moderns els devorin.