El programa de mà amb el que s’informa al públic que s’apropa a la sala Beckett avisa del què un es troba quan va a veure Contra la democràcia, la darrera obra estrenada d’Esteve Soler: “…Es tracta de set retrats surrealistes i grotescos, aquest cop, acompanyats per l’esperit del Gran Guignol, un gènere amb un menyspreu evident per allò humà, molt apropiat per a la nostra presumpta democràcia… (Aquesta) s’ha convertit en una farsa que produeix arreu del món horrors molt més temibles… guerres per diners, fam premeditada, un món narcotitzat… Ara hem volgut reivindicar i ressuscitar una manera el teatre visualment aclaparadora que obre els ulls dels espectadors amb una vigència brutal… Si alguna cosa mereix ser considerada precisament com la monstruositat del nostre temps és aquesta pervertida democràcia…”. I no s’acaben aquí les pistes: “Sabem que les coses no acaben de rutllar bé… però no hi fem res… Què podem fer junts? O potser no hem de fer res perquè ja ens agrada, perquè ja ens va bé el món tal com és?… Vivim realment en un sistema democràtic? I si la nostra història és en realitat un conte de terror?… En un món en què els mecanismes del poder per manipular l’opinió i les vides de la ciutadania cada cop són més refinats i estan més estudiats, crec que pot ser saludable un bon bany de simple, senzilla i directa mala llet, i un simple ‘no em crec res del que em dieu i, d’ara endavant, em dedicaré a comprovar jo mateix la versemblança del que m’expliqueu…”. Aquestes són les paraules amb les que explicar el Carles Fernández Giua què ens trobarem amb Contra la democràcia, que ell dirigeix, i de la que és autor, com no em cansaré de repetir, Esteve Soler. He copiat les seves paraules perquè a mi no se m’acut millor forma d’expressar de què va l’obra.
Un cop llegit i rellegit el citat document, un només vol entrar a l’acollidora sala Beckett i comprovar que el que he entès és cert. I no queda cap mena de dubte des del segon un, quan l’obra s’inicia i dos insectes ben humans, o a l’inrevés, atrapats en una teranyina, comenten angoixats, tensos i frustrats com ha ant el dia: “Com sempre”. Abans de comprovar com el seu fill els demostrarà gratitud per l’educació i vida que els pares li han ofert, l’impacte de l’obra, pel to, escenografia, interpretació, i la sobrietat i contundència de la mateixa, condueixen a l’espectador cap a perenne estat de necessària provocació i de vital sorpresa que no minvarà fins l’agraïment final cap als actors. Perquè si el primer Grand Guignol, per planificació, execució i reflexió ja deixa a un feliçment grogui, el segon, amb un record ineludible a El Club de la Lluita de Chuck Palahniuk, desprèn una mala hòstia i un sarcasme tan hiperbòlic com realista, si se’m permet el possible oxímoron: un home (amb un vestuari i atrezzo tan bàsic com total) s’ha endut la ciutat per davant, i se’n riu a la cara de tots, perquè li és igual tot allò que no sigui tenir-ho tot i demostrar que és el ‘rei del mambo’ quant i com vol, on tots els elements teatrals acompanyen i redunden en el missatge final d’aquest segon tall: La democràcia, potser, és la franquícia que s’ha venut millor que qualsevol altra, fins i tot, que la de McDonalds, i en nom d’ella, els que manen poden fer-ho tot. La tercera història mostra a dos individus amb un tira-xines a les mans que s’amaguen l’un de l’altre; finalment, un vencerà en aquest peculiar i intens combat, explicat amb una subtilitat i creativitat per treure´s el barret, i que ens regala la reflexió que potser defineix l’origen de tots els mals: “El capitalisme pretén l’expansió econòmic infinita a través d’explotar un planeta amb recursos finits”. El ritme narratiu resulta tan addictiu com imparable, i ens endinsem en una quarta història que suposa un punt i a part, perquè ens trobem amb uns pares que volen liquidar al seu fill, perquè consideren que no es prou rentable, sense desaprofitar l’ocasió, abans, de sincerar-se amb ell de la forma més traumàtica possible, i que suggereix més d’una veritat, com la de la necessitat de crear individus productius i obedients. La comoditat i la ignorància acompanyen el cinquè Grand Guignol, quan un personatge apareix en escena comptant amb els dits, abans de que aparegui davant d’una porta amb un número sis; pica a la porta, apareix, primer una dona, posteriorment el marit: cap dels tres troba respostes a què ve després del sis, en una bàsica i extraordinària demostració de surrealisme social. Una musulmana atrapada en diferents tessitures i dos magnats tan perillosos com coneguts són els darrers protagonistes de les dues darreres ‘obretes’, consolidant una representació que deixa en evidència la democràcia que vivim, la benvinguda i còmoda ignorància de gran part de la ciutadania, la crueltat dels que dominen el ‘cotarro’, i en definitiva, que deixa en ridícul un món que necessita més que mai aquests banys de simple i directa mala llet, com bé diu el director.
“Hem de crear un món on la gran majoria de persones només s’interessin pel futbol i per follar-se unes a les les altres”, més o menys, es diu en un dels set Gran Guignols que formen Contra la democràcia. No cal ser molt hàbil per adonar-se que vivim en una societat basada en un sistema que incentiva l’egoisme i on es considera llest i intel·ligent a una persona que s’omple les butxaques de diners mentre desitja que a la competència li vagi fatal. Interessa, per una banda, que la ciutadania sigui ignorant, i per l’altra, es premia a les males persones (les que agreugen l’actual situació socioeconòmica a través de l’especulació i actituds estúpides i inhumanes), i com més males persones n’hi hagi, millor, perquè l’objectiu final és la guerra, que la gent es baralli, entre ells, i a ser possible, que es mati, i sempre, amb armes que ven Occident. Aquest és una altra de les reflexions, més o menys literal, que escoltem en una obra que no només sorprèn i provoca, que no només compta amb quatre actors que fan una feina encomiable (Dani Arrebola, Pep Jové, Josep Julien i Laia Martí, extensible a tot l’equip), sinó que posa sobre la taula la necessitat d’exigir una altra democràcia, una altra manera de fer política, una altra societat, en definitiva. En fi, ja n’hi ha prou: Com algú va dir fa uns quants anys: Si m’enganyes un cop, la culpa és teva. Si m’enganyes dos cops, aleshores, la culpa és meva”, llegim del director, de Carles Fernández Giua, en el document que hem fet menció al principi. I d’això es tracta, d’adonar-nos del què està passant, de ser capaços de dir no a uns dirigents (banquers no ètics entre ells) que demostren una crueltat més grotesca que la que es mostra a aquesta excel·lent i dolorosament divertida crítica anomenada Contra la democràcia.
L’obra romandrà a la Sala Beckett fins el 24 de juliol, i si no ho dic, rebento: Qui s’ho pugui pagar, que no se la perdi.