El tercer disc d’Arcade Fire, The Suburbs, tercer en sis anys, evidencia l’ambició artística de la banda. El salt que varen fer de Funeral a Neon Bible és el que han fet de Neon Bible a The Suburbs. L’evolució és coherent a tots nivells; comparant Funeral i The Suburbs és més notori, però en tot cas, Arcade Fire és la mateixa banda. Per exemple, In the Backseat, el darrer tema de Funeral i Black Mirror, que obre Neon Bible, tots dos mantenen vincles amb The Suburbs. Els canadencs sembla ser que no tenen defectes com poden ser seguir les maleïdes tendències, acomodar-se i anar a la caça del hit comercial o mirar de reüll el mercat. Tenen un so accesible, com ho era el dels Beatles i el de Bowie, perquè els referents de la banda són aquests, entre d’altres, i entenen la música d’una manera semblant; de la mateixa manera que han evolucionat com ho van fer aquests i altres grans noms, sense perdre la identitat i la passió per ser i crear.
Funeral, el disc de debut, publicat el 14 de setembre del 2004, ens deleitava, durant quaranta-vuit minuts, amb temes immediats, tots ells, des de la inicial Neighborhood #1 (Tunnels) fins Haiti passant per Neighborhood #2 (Laika), i hits infalibles com Neighborhood #3 (Power Out), Rebellion (Lies) i Wake Up, sense oblidar moments com Neighborhood #4 (7 Kettles), on la banda ja demostra un gust per temes més reflexius i menys vitals. Un disc de debut explosiu, que desprenia una energia i una vitalitat abrumadores. Les melodies de Butler, els cors de Chassagne i els altres, la base rítmica, uns temes senzills i arrebatadors, i el resultat, una òpera prima majúscula. Neon Bible, publicat el 3 de març del 2007, va suposar una alegria pels que esperaven una proposta no continuista, i a les virtuts del predecessor, hi sumaven d’altres, confirmant que no eren conformistes. Tot i Keep the Car Running i No Cars Go, l’àlbum necessita més audicions, més paciència per arribar a assaborir tots els detalls continguts en 48 minuts. Més instrumentació i arranjaments, més maduresa sonora, i que evidenciava una evolució, mai una ruptura. Black Wave / No Intervention, Ocean of Noise, Antichrist Blues Television i Windowsill mostraven el camí de The Suburbs.
The Suburbs, publicar el 3 d’agost del 2010, suposa un altre salt endavant. En aquest tercer treball, predominen els temes que obliguen a diverses escoltes, com ho són Rococo, City with no Children i Wasted Hours, per citar-ne tres. L’explosibilitat de Funeral i l’epicitat de Neon Bible dóna pas a la brillant simplicitat de temes com Ready to Start, Modern Man i Month of May, resultant The Suburbs el disc més implosiu dels gravats fins ara. Han crescut, però les constants del grup hi són, començant pel caire artesanal. Es podria considerar que l’edat i la creativitat els han jugat una bona passada. No han perdut res; han afegit matisos. La complexa senzillesa d’Empty Room, Suburban War, Deep Blue, We Used to Wait i Sprawl I i II els apunts rock ‘n’ roll, els aires folkies, la comunió i la frescura, intacte tot i la major profunditat del disc, donen vida a un disc més llarg, perquè tenen la necessitat de mostrar més.
The Suburbs és el disc més ambiciós d’Arcade Fire. No només conté elements de Funeral i, encara més, de Neon Bible, sinó que suposa un creixement evident com a músics i com a banda. A tot el que eren, han sumat altres recursos que fan d’Arcade Fire una banda que produeix multitud d’emocions. La quantitat de referents que es detecten en la seva obra, als que acudeixen les grans bandes per consolidar un so propi, en el cas dels canadencs, David Bowie, Roxy Music i Pixies, per dir tres dels més importants, el treball de les melodies, i finalment, el talent per crear temes rodons i que són carn de perdurar en el temps, només queda vanagloriar-nos de ser contemporanis d’ uns nous clàssics. Tres discs semblants i diferents. I tres obres destinades a perdurar.
Per rematar-ho, gaudirem de les imatges de la filmació a càrrec de Terry Gilliam del concert del dia 5 d’agost al Madison Square Garden.
