El 18 de setembre de 1970, Jimi Hendrix va morir a Londres pel vòmit produït per excés de pastilles i alcohol, en circumstàncies encara no gaire clares. Irrompre amb un primer disc com Are You Experienced?, suggerir tantes coses amb la seva versió de l’himne nordamericà The Star-Splangled Banner a Woodstock, les imatges del festival de Monterey Pop a càrrec de D.A Pennebaker, les instantànies de Jim Marshall immortalitzant la seva figura, tres discs imprescindibles que abarquen rock, blues i psicodèlia, recuperant a clàssics com Robert Johnson, Muddy Waters, Elmore James, Chuck Berry, el so de la seva Fender, el seu estil, actitud i talent, donen a Jimi Hendrix la categoria que es mereix. Des del passat, Hendrix va reinventar la manera de tocar la guitarra, i la seva influència recorre noms que van des de Miles Davis fins a Thurston Moore, passant per Kurt Cobain i Warren Ellis.
Nascut a Seattle al 1942, el guitarra va formar amb dos talents immensos com Neil Redding i Mitch Mitchell la Jimi Hendrix Experience, nom amb el que varen gravar tres àlbums, Are You Experienced?, Axis: Bold As Love i Electric Ladyland. La misteriosa mort al 1970 va precipitar un mite que és recordat per ser el creador d’alguns dels moments, riffs i sonoritats que més han marcat a d’altres guitarres, ser el precursor del grunge, i l’ autor de temes intemporals com Foxy Lady, Manic Depression, If 6 Was 9, She’s so Fine, Crosstown Traffic, entre d’altres; dir Jimi Hendrix és dir rock ‘n’ roll.
El museu i conservatori del rock, l’Experience Music Project, edifici que hi dedica un espai a la seva figura commemora el 40è aniversari de la seva mort, celebra una exposició que recorda el llegat d’un artista lluminós, radiant i experimental. Aquest edifici, dissenyat per Frank Gehry que de pas celebra el 10è aniversari de la seva construcció, serà l’escenari d’aquesta retrospectiva.
El pitjor de recordar noms com el de Jimi Hendrix avui en dia és haver de considerar com impossible l’aparició d’un músic similar. Massa incorrecte, massa provocatiu i massa en tot els sentits. Afortunadament, res ni ningú pot esborrar l’empremta i llegat deixat pels Murnau, Picasso, Doisneau, Zweig, Coltrane i Hendrix, que si més no serveix per entretenir-se, omplir-se d’oci, i de pas, per discernir, entre el que és una broma i el que no.
A continuació, podem veure un tall de la seva actuació al Monterey Pop Festival, on del 16 al 18 de juny de 1967, es van citar, entre d’altres, The Byrds, Jefferson Airplane, Otis Redding, The Who, Janis Joplin amb Big Brother and The Holding Company, Buffalo Springfield, Ravi Shankar, Mamas and The Papas, Grateful Dead i una Jimi Hendrix Experience presentada per Brian Jones. En uns anys on el color de les ulleres i dur samarreta amb corbata no eren pas fites tan importants, Hendrix cantava The Wind Cries Mary:
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=x4uvICcOLRk]