Drive, un blockbuster refinat

DRIVE. NIC WINDING REFN

Un conductor excepcional de poques paraules i de caràcter reservat interpretat per Ryan Gosling treballa de forma legal en un taller mecànic a temps parcial, i alhora actua com a especialista per pel·lícules, intervenint en escenes perilloses, sempre al volant d’un cotxe. El sobresou arriba de forma il·legal: la seva perícia com a conductor es posa al servei de lladres i màfies, però ell deixa molt clar que només condueix. Una gairebé història d’amor embruta la seva vida i la seva horrible caçadora, però el seu tarannà, pausat, fred i calculador (proper al Jef Costelo de El silencio de un hombre) no permeten que res alteri els seus nervis ni l’escuradents que sempre l’acompanya.

Perquè tot això ens sona és inevitable. La resposta és The Driver, de Walter Hill. Semblances? Les que vulgueu. Personalment, el film de Walter Hill, només per Ryan O’Neal i pel caràcter intemporal de l’obra (tot i que el pas dels anys es noten… i es notaran molt més en el film en qüestió, perquè començant per la música, serà divertit sentir la lamentable banda sonora de Cliff Martinez d’aquí uns anys. Això és Drive, el film del danès Nicolas Winding Refn (Pusher, Bronson), qui adapta la novel·la de James Sallis, obra tenyida per la influència de les novel·les pulp per una banda i per l’altra de la novel·la negra de Chandler i Hammett, d’altra banda, autors de referència per l’escriptor de Nova Orleans i creador del detectiu Lew Griffin.

L’adaptació en film és fidel a l’obra, tot i que les aparicions i desaparicions de personatges perquè sí, la fotografia de Newton Thomas Sigel, de caire tant perfeccionista i pompós que per moments sembla que estem mirant un anunci de perfums o d’esportius, i algun que altre gir narratiu que provoca dubtes i certa desconnexió argumental, el caràcter pla i en algun moment irrellevant dels personatges, així com la immediatesa amb la que connecten el personatge de Gosling i el d’Irene (Carey Mulligan), un de tants personatges plans i buits de l’obra, o el breu però vital personatge de Nino (Ron Perlman), directament sortit de Los Soprano, fan de Drive un producte tan atractiu com insubstancial. Cal insistir amb els personatges, que són els mateixos des del minut ú fins el final del film, no pateixen cap mena d’evolució. Sí és cert que el protagonista, la solitud personificada, troba en Irene una possible companya idònia, però, la relació està definida amb celeritat i insuficiència. En canvi, les seqüències dels robatoris, amb especial atenció en la decisiva, sí que estan dotades de tensió, intensitat i tot el drama. Inclús, la seqüència final, on es resol la trama, esdevé un tancament de film prou sencer i creïble, i d’alguna manera, salva els mobles a darrera hora.

Drive és un artefacte amè, pompós, on s’aprecia un cert aire al Brian de Palma de Dressed to Kill i Blow-Up, i un intent d’aproximació a Michael Mann. Els pocs diàlegs (gran encert, no hi ha cap personatge cansí ni bocamoll) i les impactants explosions de violència, com a Bronson, però en menor nombre i de forma més controlada, així com alguna seqüència citada anteriorment, a l’alçada del que es mereix el cinema negre, són els grans encerts del film. Però, la factura dels films de Winding Refn resulta massa aparatosa i estrident, tot i que ha polit el seu estil des de la trilogia Pusher. El gran defecte neix de l’embolcall de la pel·lícula, tot resulta massa perfecte, fictici i irreal, i per més inri, tot queda en la superfície, en els músculs i la durícia de l’heroi, en la seva habilitat per conduir, i poca cosa més. Una banda sonora amb data de caducitat vençuda acaba per dinamitar un film tan efectista com estèril. Just Drive. Res més que un blockbuster refinat, silenciós, i amb unes quantes referències ben trobades.

Al nivell de… Bronson.