El Palau de la Música va ser el marc de la passada nit de diumenge dia 3 d’abril, data en què el Festival del Mil·lenni acollia José González i la Göteborg String Theory Orchestra, amb membres de Suècia, Berlín i LA i conduida per Nackt que va néixer a Berlin el 2007. El recinte, ple de gom a gom, i amb un públic tan inquiet com ansiós, feia preveure el que es va confirmar cent cinc minuts més tard.
Hints de l’àlbum Veneer (2003) va obrir el concert amb un José González que ens brindava els primers acords de guitarra amb el seu estil característic. Al segon tema In Our nature de l’àlbum homònim del 2007 (el concert es va centrar en els dos LP’s del músic, amb alguna que altra previsible sorpresa) s’afegiren la percussió i 2 noies coristes de l’orquestra, i després es va sumar la resta de l’orquestra amb una llarga introducció en què inclús utilitzaven bosses de plàstic per musicar la peça que vindria després, Far away, un tema de Junip . Amb How low i Crosses arribem al cover de Hand on your heart de Kylie Minogue, dotant-lo de la profunditat i accent pop-folk que no té l’original. Cycling trivialities i Teardrop (un cover de Massive Attack) van deixar el Palau bocabadat fins al punt que el públic s’alçà del seient per agrair els arranjaments que fan de la comunió entre José González i l’orquestra una experiència musical excel·lent. Amb una majúscula e intensa Down the line la catarsi musical semblava no tenir fi, amb un tema que en directe adquireix una voluptuositat impagable. Posteriorment, l’orquestra va desaparèixer per deixar al gran protagonista de la nit un altre cop interpretant com a solista una delicada Fold. Heartbeats, un altre cover arxiconegut per aparèixer a un anunci publicitari d’una marca de televisors, va sonar de meravella amb els ja citats arranjaments de l’orquestra que clausuraven el concert amb Deadweight on Velveteen, amb José González i Nackt al teclat, que fèien aixecar al Palau una altra vegada, i per oferir, ara sí era el moment, una ovació que feia del tot justícia als mèrits de tots els músics, encapçalats per un suec-argentí que ha enamorat Europa i part del planeta amb una música accesible, melòdica, plena d’harmonia, nostàlgia i referents.
Un concert per recordar que segur que va deixar una empremta als assistents tant per la qualitat musical com per la fantàstica convergència de l’orquestra de Göteborg i del suec José González. No sabem encara si serà el millor concert de l’any, però sí que sabem que serà un dels aconteixements musicals que recordarem i que caldrà tenir en compte si tornen a la ciutat. Ens vàrem quedar amb les ganes de repetir amb Junip fa uns mesos, després del concert a l’Auditori del Fòrum durant el PS’10; però ara només recordem aquesta nit del Festival del Mil·lenni, i la manera que té José González de reinventar-se i de donar especial èmfasi a l’orquestració d’un repertori eminiment folk i pop, a través d’un directe positivament grandiloqüent, èpic i molt proper al que es pot considerar un concert total, ple de matisos. Qui no va sortir del Palau amb bona cara? Lluny de les sessions orquestrades amb música dels Beatles i Pink Floyd, per posar dos exemples coneguts per tothom, l’experiènca de González amb l’orquestra de Gotebörg parteix de la base que els temes són el que importa, i a partir d’aquests, la intenció és que creixin a través dels diferents instruments, sense donar lloc a virtuosismes que només serveixen per inflar cançons. Aquest cop, González i els músics eren una sola banda, amb una intenció: fer vibrar a tot el Palau de la Música a través de la música, i de forma honesta i emotiva; i així va ser.
