L’ Alternativa 2010: Urgences, Bi Dung so!, La fórmula secreta i Finisterrae

0

Fa alguns dies que l’Alternativa ja ha tancat portes fins l’any vinent, però no podíem concloure sense comentar els films que ja us vam avançar que mancaven per comentar, així que comencem:

Urgences de Raymond Depardon

Depardon col·loca la càmera al servei de Psiquiatria d’Urgències d’un hospital de París on se’ns mostra el retrat d’uns anònims que han patit crisis nervioses, alcoholisme incontrolat, intent de suicidi, esquizofrènia… persones de carn i òssos, res d’actrius o actors… Per moments Depardon s’integra amb el mobiliari de l’hospital perquè passadesapercebut pels pacients que els psiquiatres interroguen, però en alguna ocasió se’ns descobreix l’equip de filmació aguantant el micro en habitacions de dimensions reduïdes, fent-nos recordar que no estem a la sala amb els malalts. Si s’hagués de definir en adjectius l’obra Urgences podríem dir que és crua, senzilla i molt propera. D’una idea molt simple, sorgeix una història que deixa els més sensibles petrificats al seient. Apuntar que alguns espectadors trobaven divertit, per exemple, que una dona no pogués ni parlar després d’ intentar suicidar-se a base de pastilles, potser perquè no s’adonen que no hi ha actors darrera la càmera, sinó retrats reals de gent corrent del París dels 80’s. Seria un tema a comentar, fins on arriba la capacitat per riure’ns dels altres.  No obstant, destacar que Depardon dota al drama d’ algun toc còmic, però mai a través dels personatges, i sí a través del muntatge.

Raymond Depardon és un fotògraf que es va iniciar realitzant reportatges per importants agències, i posteriorment, es va passar al gènere documental, filmant conflictes bèl·lics: Venezuela (1963), Israel (1967), Biafra (1968), les tres parts sobre el Txad (1973,1974,1975), entre d’ altres. A destacar també els Dix minutes de silence pour John Lennon, breu retrat del dia després de l’ assassinat del músic de Liverpool, filmant deu minuts de silenci a Central Park, La influència del free cinema doten a Depardon d’ un estil cinematogràfic directe. Films com els que hem pogut veure, com Reporters, Urgences, 10e chambre – Instants d’audience , Délits flagrants, Profils paysans: l’approche, Profils paysans: La vie moderne, ofereixen una generosa panoràmica d’ un documentalista que dóna la sensació que situa la càmera al lloc just i en el moment inidcat, amb les intencions precises i una capacitat per explicar i suggerir idònees. La seva càmera veu el que no veuen els ulls, i ens apropa a una sèrie de temes d’ una manera tan elegant com eloqüent, i d’ alguna manera, acoseguint que l’ espectador entri en el pla, però sense que ningú s’ enteri. Així, tot passa, tot s’ explica, però sense que res s’ alteri. Tan genial com silenciós, i alhora, perfectament entendor.

Urgences
Bi Dung so! de Phan Dang Di

Història d’una família de Hanoi (Vietnam) amb uns membres que, cadascun a la seva manera, pateix la soledat. L’arribada del pare de la família per motius d’enfermetat atormenta al fill que escull embriagar-se cada nit. Bi, el fill d’aquest, és la mirada innocent de la tràgica situació que està vivint la seva família, i s’apropa al seu avi de manera espontània i pura. La mare de Bi,  desconcertada, és la dona orquestra que està per tot i per tothom; i la tieta, que és mestre, busca un home per casar-se abans que se li passi l’arròs i es fixa en un alumne… Instantànies d’una família de la que ens separen milers de quilómetres, però alhora propera. Els aromes del cinema de Trahn Anh Pung, referent ineludible del cinema vietnamita, arrelat a la tradició d’ un cinema realista i compromès amb les problemàtiques socials del país, és una de les influències de Phan Dang Di. De fet, que el seu film ens evoqui a l’ obra d l’ autor de Cyclo parla molt en favor del seu estil cinematogràfic.

Bi Dung So!

La fórmula secreta de Rubén Gámez

La proposta de Gámez ens ha sorprès. Primer, per la proposta proper a un Luis Buñuel, salvant les distàncies. I segon, pel retrat que ens brinda de Mèxic: els camperols surten de l’enquadrament, tot i que insisteixen en tornar a ser protagonistes; i guanyen les empreses, un caramel pel capitalisme en forma de salsitxa que contamina la literatura, el dia a dia del carrer i hipnotitza les persones en benefici d’uns pocs. Un muntatge que beu de l’ escola Eisenstein, i una atmosfera i personatges a l’estil de l’ etapa mexicana de Buñuel com havíem anticipat, donen forma a un assaig que manté l’ equlibri entre el cinema experimental i la crítica social.

La fórmula secreta
Finisterrae de Sergio Caballero

Un aforament considerable malgrat la proposta de Caballero qui admet (i s’enorgulleix) fer el que li dóna la gana. Miñarro recorda a Caballero que expliqui que la filla d’aquest va tenir la idea de triar uns fantasmes perquè així els protagonistes, com van coberts amb un llençol, no cal que sempre siguin els mateixos. Enhorabona pels que hagin aguantat els 80′ d’uns fantasmes que inicien el camí de Sant Jaume per reencarnar-se.

Finisterrae

Doncs aquí acaben les nostres cròniques per la XVII edició del festival de cinema independent de Barcelona, que any rere any ens premia amb una programació d’allò més interessant. Fins l’any que ve!

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply