Biutiful, d’Alejandro González Iñárritu

0

Malaltia, mort i redempció. Aquestes són les principals constants que el director mexicà ens ha mostrat en tots els seu films; Biutiful no n’ és cap excepció. El director d’ Amores Perros i 21 Gramos, torna a aprofundir en aquests tres temes en el seu nou film, però aquest cop sense la col·laboració de Guillermo Arriaga, responsable dels guions de les tres primeres pel·lícules d’ Iñárritu. Per primer cop, el director mexicà ens presenta una història lineal, sense salts narratius en l’ espai-temps, centrant-se en la trama i subtrames d’un protagonista, Uxbal (Javier Bardem), una mena d’ àngel caigut en l’infern del món actual. Uxbal és un ex-addicte a les drogues, que pateix un càncer terminal i que sobreviu del negoci dels immigrants il·legals com pot. A través dels seus negocis, intenta tirar endavant als seus dos fills, i de pas, mantenir la seva dona ionqui i força bipolar, que no dubta en ficar-se al llit amb el germà d’Uxbal (Eduard Fenández) cada cop que se sent baixa de moral. Queda clar que la vida del protagonista no ha estat mai biutiful. Vist el que li ha tocat viure, només li queda una opció: anar-se’ n d’aquest món de la millor manera possible, quedant en pau amb sí mateix i amb els que estima.

Iñárritu situa la història en una Barcelona bruta i marginal, allunyada de la imatge turística que alguns directors han mostrat. Una Barcelona tan malalta com el seu protagonista; una ciutat podrida amb un submón representat per tallers de xinesos que fabriquen imitacions de Loewe i dvd’s pirates, que després s’encarreguen de vendre uns subsaharians en ple Passeig de Gràcia o a la Plaça Catalunya. El director de Babel mostra d’ aquesta manera el gran contrast entre les dues Barcelones: la dels que hi sobreviuen i la dels que hi viuen. Més endavant s’encarrega d’ensenyar-nos les fatals conseqüències de tot això, ja sigui amb l’expulsió del país, o bé, amb la pèrdua de vida. La mirada d’ Iñárritu no es mostra llunyana, sinó tot el contrari. La càmera està en tot moment prop de l’ acció (gran treball de Rodrigo Prieto), ja sigui retratant amb un realisme contundent l’ entorn, o bé, el cada cop més deteriorat aspecte físic d’Uxbal. A mesura que avança el film i la seva malaltia, es suggereix que el seu entorn està cada cop pitjor, tant moribund com ell, sense donar cap esperança de futur ni a ell ni al món en que el rodeja.

Però la sensació final de Biutiful és la d’ haver vist un film imperfecte, massa redundant, però que hi compta amb la gran interpretació de Javier Bardem, qui es converteix en el seu principal valor. L’ actor clava el personatge d’ Uxbal amb una actuació brutal i plena de contenció emocional, convertint la seva presència en la gran raó de ser de Biutiful; segurament, sense ell, ningú es podria imaginar aquest film. Bardem manté la pel·lícula viva i dóna consistència allà on Iñárritu es mostra més dispers o reiteratiu, com en alguns moments on el director està a punt de naufragar per culpa d’ alguns girs força previsibles, o alguna que altre situació força sensacionalista, com la batuda policial als voltants de la Plaça Catalunya. Biutiful té els mateixos encerts que desencerts; però com el seu Uxbal, Javier Bardem pot amb tot.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=LrBHl9Rrx8U]

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply