Tancament In-Edit 2009. De Peter Whitehead a Vincent Moon: Recuperant l’emoció natural de la música

1

peter-whitehead_filmantAvui tancarem l’especial amb Peter Whitehead i Vincent Moon. Comencem per Peter Whitehaed, de qui es va oferir Pop Promos, Tonite Let’s Make Love in London i Led Zeppelin at The Royal Albert Hall. Pop Promos, és un recull de vídeos promocionals, on podem fer-nos una idea de la mirada autèntica i fresca de Whitehead gràcies a vídeos amb The Animals, Small Faces, Nico i The Rolling Stones entre d’altres; el segon és la seva visió de l’anomenat Swinging London, on l’enfoc de Whitehead és ideal per l’aparença i dinamisme del moviment cultural de la segona meitat dels 60’s que va convertir Londres en la capital mundial de l’art; el tercer, és el clàssic concert de la banda més important a principis dels 70’s i un bon document per recordar d’una manera ben propera la imparable força de Page, Bonham i cia.

Considerem interessant reivindicar la  figura de Whitehead per ser un artista interessat per l’emoció natural, com ell mateix comentava en el previ gravat que s’oferia abans dels seus documentals. Ell mateix comenta que la seva intenció és que l’espectador vibri com ell vibrava amb les imatges que filmava, i d’una manera neta, transparent i senzilla. Anava a comprar la cinta el dia abans, carregava la càmera, i filmava des del públic, a primera fila. I després, muntava amb les imatges que més li agradaven. Allunyat del concepte de Shine a Light, i més proper a Year of The Horse. D’altre banda, tal com diu Anton Corbijn, abans accedir als músics era senzill; després calia el seu “sí”, però no hi havia el mur de frivolitat i seguretat d’avui en dia. A Whitehead el van trucar un parell de dies abans per filmar a Led Zeppelin al Royal Albert Hall; es va comprar la cinta, va preparar la càmera, i cap al concert a rodar.

vincentmoon-filmantVincent Moon sembla decidit a continuar d’alguna manera la forma d’entendre el vídeo musical de Whitehead amb els seus vídeos anomenats concerts a emporter i la pel·li REM: This is not a Show. Vincent Moon va començar a gravar vídeos a bandes noves de la mateixa manera que ho feia Whitehead (aquest sí muntava, la diferència) als 60’s: càmera en mà, so directe i a filmar, i tot sense muntar, de forma neta i natural. Cert que es va fer realment un nom dintre del món del vídeo gràcies a l’spot que va rodar per coca-cola a l’any 2007, però la seva integritat artística, de moment, sembla intocable, i digne de seguir per la seva coherència i proximitat, però sobretot perquè trenca definitivament amb la manera de fer de les grans produccions. Michael Stipe es va posar en contacte amb ell precisament per això que expliquem: i el resultat del documental This is not a Show parla per sí mateix, amb un blanc i negre embriagador, i la mateixa filosofia dels seus vídeos.Visiteu www.blogotheque.net i www.vincentmoon.com per saber més del tema.

La qüestió és que mica en mica diversos grups de renom es van anar interessant per la frescura i la genialitat de la feina de Vincent Moon: Yo La Tengo a un parc amb nens; Fleet Foxes pels carrers i a una mena de palau abandonat; una Animal Collective tocant pel carrer amb valles d’obra i carrito de la compra; Arcade Fire, primer interpretant Neon Bible a un ascensor i posteriorment Wake Up al mig de l’Olympia de Paris rodejat de públic; Sigur Ros a un bar; uns divertits Deus fent playback d’un tema seu a un jardí; altres grups destacats com Spectrum, José González, Sufjan Stevens, Port O’Brien,The National, Cold War Kids, The Divine Comedy, Herman Düne, The Shins i la intensitat de Bon Iver a un pis i també pels carrers són alguns dels take-away shows o concerts a emporter, com els anomena Moon, més interessants des de que Peter Whitehead contribuís a mostrar un camí més espontani i directe, amb un aire Godard que trobem a tots dos, per ensenyar les autèntiques vibracions i emocions de la música en autèntic viu i directe.

vincent-moon-rem

És interessant comprovar com la MTV, vídeos cars, grans pressupostos, productores intransigents només preocupades per la comercialitat d’un disc i la importància de la llista d’èxits són conceptes superats per qui de veritat estima i gaudeix la música com un art. En l’anomenada crisi, i en qualsevol època on les formes es vulguin imposar, on l’aparença i el luxe siguin etiquetes imposades en el món de l’art, qui reinventa, qui trenca amb el model establert pels grans capitals demostra que tot pot ser més senzill, net, noble i artístic. Peter Whitehead i Vincent Moon llencen la fredor de les produccions immaculades i cares a les escombraries. Hi ha dues maneres d’entendre l’art: una per emocionar i lògicament guanyar-se la vida gràcies a una expressió artística honesta i una altre només per vendre i comprar-se un xalet a Miami amb pou, nans al jardí i 43 cotxes al pàrquing particular.

Mireu un dels concert a emporter de Vincent Moon amb Arcade Fire:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=y-5XK-2Ufd4]

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

1 comentari

  1. Pingback: In-Edit 2010 | BCNCultura.cat: agenda bcn, llibres, cinema, música, restaurants

Leave A Reply