Primavera Sound 2012: Dissabte 2

0

Després de les jornades de dimecres, dijous i divendres, encara faltava per veure, ni més ni menys, que a Shellac, Atlas Sound i el gran reclam del dia per una gran majoria, Beach House, que sembla ser, que amb el seu quart LP, Bloom, ara sí, s’han convertit en un dels grups més famosos del panorama de la música popular. Però, piano piano.

Vàrem començar el dia per l’escenari San Miguel. Sharon Van Etten es mereixia arribar ben d’hora al Parc del Fòrum. I tant que valia la pena. Va des del folk al noise pop, i sense despentinar-se. Un setlist format per All I Can, Warsaw, Save Yourself, Don’t Do It, In Line, Give Out, Magic Chords, Ask, Leonard, Serpents, i per acabar, I’m Wrong, donava fe d’una autora que domina una àmplia paleta de registres; es podria entendre com una rèplica femenina d’ M. Ward. Intensa, transparent, tan bon punt agafa l’auto-arpa, com la guitarra acústica com l’elèctrica, Van Etten pot situar-se, si Laura Marling (no la vàrem poder veure), Gemma Ray, Laura Gibson o Jessica Lea Mayfield no diuen el contrari, en el lloc que fins ara ocupava Cat Power. Amb el directe, el nostre vot, de moment, és per Van Etten. Un inici immillorable pel darrer dia al Parc del Fòrum, que tindria continuació a l’ATP, on Sleepy Sun i un sol aplanador ens esperaven. I quina rebuda, ni més ni menys que amb New Age, el primer tema d’Embrace. Magnifics ens posada en escena i execució. les textures pròpies de la costa oest, la psicodèlia més densa, el rock n’ roll més elèctric, es fusionen a les mil meravelles. Stivey Pond, el tema que obre el recent Spine Hits servia per embogir el personal. V.O.G i Siouxee Baaq dotaven de pausa i un punt tribal a mig camí entre els Doors i Jane’s Addiction, La classe d’aquests californians és per llogar-hi cadires. La samarreta de Metallica d’un dels guitarres, l’aparença pròpia dels seixanta del cantant, l’estil guitar hero de l’altra guitarra i un bateria clàssic de rock n’ roll resultaven una suma de factors irresistible pels amants de l’estil que tant bé defensen els Sleepy Sun. Creature, Desert God, Boat Trip, She Rex i una immensa Sandstorm Woman posaven de manifest que estem d’una de les grans bandes de rock n’ roll dels pròxims anys.

I no era fàcil continuar, el llistó estava pels núvols, i així ens encaminàvem cap al Mini, on Grupo de Expertos Solyniveve ens ensenyava les seves cartes, aquesta fusió impossible dels Flying Burrito Brothers i Los Planetas, i després de Dime i ¿Por qué no te largas de aquí? vàrem decidir deixar a J. i als seus camarades, amb pena, perquè el rotllet que tenen és més que saludable, i les lletres, encara més. Però, calia veure a Bradford Cox i seu particular sol davant del perill que és el seu projecte Atlas Sound. Com si d’un Johnny Cash virtuós del futur es tractés, amb Parallax sota el braç, i un cop ben connectat tot el seu arsenal sonor, Cox afrontava els problemes de so de l’escenari Pitchfork amb tot el bon humor i caràcter. Però, poca broma, perquè va deixar a tots amb un pam de nas al marcar-se d’inici Your Cheating Heart de Hank Williams. I estava allà pel que fes falta. Per delitar-nos amb Te Amo, per mutar Sheila, per sorprendre amb Modern Aquatic Nightsongs i Walkabout i per avisar de que millor no prendre MDMA si volem ser pares. Fantàstic Mr. Cox. I cap a l’escenari Mini de nou, que arribaven els Beach House. Anem a pams. A rebentar de públic amb ganes de veure el gran grup dels hipsters del segle XXI. Musicalment, cap novetat. Es basen en el que els Cocteau Twins i Kate Bush es van estrenar fa més de 30 anys. Es van presentar amb més fum que llums, i el repertori, format per Wild, Norway, Other People, Lazuli, Silver Soul, The Hours, New Year, Zebra, Wishes, Myth, 10 Mile Stereo i Irene, va donar de sí el mateix que fa un parell d’anys: són joves, juvenils, estan de moda, i contra això, no es pot dir res. La sensació de veure’ls en directe és la mateixa que la d’estar a casa i escoltar-se el disc una mica més alt. Un servidor es queda amb els autors de The Moon and The Melodies o Never for Ever. Mentrestant, al Pitchfork celebrava l’aparició dels joves però ja vells coneguts a la nostre ciutat, Real Estate. oferia el seu pop fi, delicat però consistent. Varen seleccionar de la seva breu i fructífera discografia, entre d’altres, Easy, Green Aisles, It’s Real, Out of Tune, Wonder Years, les magnífiques Younger than Yestarday i All the Same, entre d’altres. Delicats, elegants, pop-rock tan clàssic com ben parit.

Ara bé, el Primavera Sound és tan gran, a tots nivells, gràcies a incloure cada any a una banda com Shellac, que ens citaven a l’ATP, per, de nou, encendre els ànims i caldejar al màxim l’ambient a base de rock, post-hardcore i volum a tope. Era el moment. Un altre cop. I que així sigui cada any. La mare que els va parir. Si algú sent la necessitat de definir rock n’ roll de manera ben àmplia i total, avui, al 2012, tot i que ja són 20 anys de carrera, que intenti, com sigui, veure en directe a la banda formada per Steve Albini, Todd Trainer i Bob Weston. Watch Song, The End of the Radio, Canada, Copper, 1000 Hurts, Squirrel Song, Prayer to God, la cara b Wingwalke, Steady as She Goes, i segur que me’n deixo, i ni recordo l’ordre, només recordo l’emoció i la sensació de que quan un va a un concert de rock n’ roll, o què nassos, quan un va a un concert, el que somia és amb trobar-se amb tres paios com aquests, amb sentir la rauxa, força i immensitat de Shellac. Com li sona la guitarra, Sr. Albini, com la domina, quins riffs, com s’entén amb el baix, sr. Weston, i què dir del sr. Trainer? Són uns bèsties, musicalment parlant, i en el millor sentit de la paraula. Shellac van oferir el concert del festival, un any més, tocant a tot volum, gaudint i fent gaudir al públic com només van fer els més grans, com només van fer els Whigs, Mudhoney i Refused, fent sentir el rock n’ roll més cru, primitiu i sorprenent, amb una contundència i impacte que converteix a Shellac en una de les bandes amb un directe més brutal i necessari. Que no hi ha paraules, que no les hi ha, s’han de veure, i punt. La única pega, perdre’s OFF!; la banda de Morris i McDonald fins i tot van agrair al públic assistent la seva presència, dient que Shellac eren i són la puta bomba. Personalment, amb aquest trio meravella, el festival, per mi, s’havia acabat, no volia embrutar per res el seu record. Una passejada cap al Mini, amb Yo La Tengo, que no tenien el dia o simplement, se’ls hi ha passat l’arròs, o ja no estàvem per ells, i finalment, una estona de Godflesh, a l’ATP, que va tornar a despertar la necessitat de més guitarres: Justin K. Broadrick i G.C. Green estan pletòrics, i així ho van demostrar. Separats des del 2002, el seu retorn ha provocat una gran commoció, i de les bones. El que va començar com un experiment amb bateries pre-gravades, ha acabat per convertir-los en un dels noms claus del metall industrial. I així ho varen plasmar, amb clàssics com Like Rats, Christbait Rising, Streetcleaner, Life Is Easy, Tiny Tears, Avalanche Master Song, Dead Head, Crush My Soul i Slateman, entre d’altres. I com continuar? La curiositat per veure Justice a l’escenari San Miguel, rebuts amb una sonora ovació per déu n’hi do quanta gent, va durar cinc minuts. Després de que a un li tremolés tot el cos pel volum del seu monstruosa maquinària electrònica, calia reconèixer que allò no era un pla adequat, i menys, després del dia que ens havien pautat Atlas Sound, i sobretot, Shellac. La sessió d’instrument electromecànics s’havia acabat, i s’iniciava una circ de balls només apte pels aduladors de gent com Lee DeForest, Thadeus Cahill i Léon Themerin.

Era l’hora de dir adéu al Primavera Sound 2012 i fins aviat, Primavera Sound 2012, perquè la pluja, la feina i la mandra, i no sabríem dir per quin ordre, ens han impedit sortir de casa i gaudir, sobretot, de Richard Hawley, qui arribava amb per presentar l’ excepcional Standing at the Sky’s Edge, dedicat a tots els inútils que ens han estafat i que encara dirigeixen bancs i ens governen. Perquè el Primavera Sound ha estat la bomba, la roja potser guanyarà l’Eurocopa, a qui li alegri, i Catalunya potser tindrà agència tributària pròpia algun dia i que així sigui però no perquè s’enriqueixin quatre, però, la realitat és una, que el president de les barbes no digui idioteses, i que no ens intentin despistar: tot i les alegries que cadascú tingui o pugui tenir a la vida, el dia a dia continua. Ara bé, gent com Greg Dulli i Steve Albini, o el mateix Richard Hawley, ens donen una mica d’aire. Per tant, cuidem el Primavera Sound. Un llibre o una pel·li no canvia res. Un festival tampoc. Ara, la vida són moments. I quins moments hem viscut. Sempre hi ha un espai per ser un estúpid i perdre el temps amargant-se l’existència. Però, per gaudir de bona música a tot volum i alimentar-nos l’esperit, l’ànima i la vitalitat, no. I un espai com el Primavera Sound ens regala tot això cada any. No la van tocar, però és igual: Shellac dixit: Don’t be ashamed, you were born unadorned , BE PREPARED! I també ho estarem per l’edició de l’any que ve.

Torna a Crònica Primavera Sound

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply