Primavera Sound 2012: Divendres 1

0

La tarda començava amb Other Lives, que arribaven amb Tamer Animals sota el braç, un segon LP que ha consolidat als d’Stillwater com una proposta interessant de folk tenyit de textures que ens evoquen a l’anomenat dream pop. Cançons com As I Lay My Head Down, amb la que varen obrir, For 12, o la que dóna títol al citat treball, varen evidenciar que la seva fama no és perquè sí. I per fama, la de Jeff Mangum. La de fans amagats que hi havia de Neutral Milk Hotel… I se la mereix. La cua que hi havia a l’Auditori per gaudir d’ Holland, 1945, Gardenhead/Leave Me Alone, True Love Will Find You in the End, Song Against Sex, Oh Comely, Ghost, Naomi, April 8th, Two-Headed Boy, sense novetats, però, amb tota la màgia i emoció que genera una espera d’aquest calibre. Potser l’ovació va ser exagerada, sincerament; què passaria si Dylan o Neil Young toquessin a l’Auditori? Però, amb condicionals no s’escriu la història. Els Neutral Milk Hotel varen ser enormes, i què millor que fer-li entendre amb aplaudiments al seu líder. I ens vàrem quedar a l’Auditori. Marianne Faithfull apareixia mitja hora més tard, i acompanyada d’una excel·lent banda, va fer gala del seu carisma i personalitat. Va interpretar The Stations, dels Gutter Twins, Baby let me follow you down de Dylan, The Crane Wife 3, de The Decemberists, Tower Song de Leonard Cohen, que recull segons va dir la seva filosofia de vida, i també hits del passat, com Brain Dain, As tears go by, The ballad of Lucy Jordan, i una Broken English executada amb un crescendo i la inclusió d’un saxo força interessants; i temes brillants del present i del futur, com Why Did We Have to Part, del seu recent i meravellós Horses and High Heels. Elegant, sòbria, tot un caràcter, la sra. Faithfull. I tot un clàssic tan modern com el més pintat, que va oferir un recital sobri, commovedor i ple de nostàlgia i també d’actualitat. Amb Afrocubism de fons al Ray Ban, ens dirigíem, respectivament, cap a l’escenari Pitchfork i l’Auditori, on ens esperaven The War on Drugs i Big Star’s Trio. I realment, va valer la pena. Big Star’s Trio, és a dir,  Jody Stephens, membre original, i els Posies, Jon Auer i Ken Stringfellow, amb col·laboració d’un quintet de corda, tres músics de vent, i gent que anava desfilant, com Ira Kaplan i Georgia Habley de Yo la Tengo, Mike Mills de R.E.M., Alex Taylor de Hot Chip, Django Haskings, Brett Harris, Sharon Van Etten, Jeff Tweedy, per citar alguns, homenatjaven a Alex Chilton i el seu llegat, en una hora de concert memorable que quedarà per sempre a les retines i oïdes dels presents… però què grans que eren Big Star! Aquesta orgia de power-pop va ser un dels moments del festival. Amb The War on Drugs les expectatives altes; però, les van superar. Pensem en les melodies i harmonies de Bob Dylan, Bruce Springsteen i inclús Ryan Adams. Ara, intentem adaptar-les a les textures i sonoritats de Jesus and Mary Chain i una mica de The Vaselines. Bé, no cal donar-li més voltes, per això tenim la banda d’Adam Granduciel. Come to the City, Baby Missiles, Best City, Taking the Farm, Comin’ Through, I Was There, resolta amb un tempo diferent però igualment addictiu, són temes que mostren de quin peu calça Granduciel; ara bé, com la grandesa d’una banda sorgeix en el directe, i amb The War on Drugs ja no hi ha cap dubte, perquè saben dotar a les seves cançons de la rugositat, densitat i magnitud que es mereixen. No troben a faltar a Kurt Vile, o almenys, això sembla, sent capaços de vèncer a un invencible: els problemes de so. No obstant, els grans triomfadors, perquè se n’ha parlat a tot arreu, només faltaria, va ser la troupe de Robert Smith. Qui va optar per The Cure es va trobar amb un concert format jukebox. Quatre anys sense treball nou, però, a qui li importa? Públic, doncs el de les anomenades i protocol·làries grans ocasions: famílies, imitadors de Robert Smith, curiosos, els que estan perquè toca, fans incondicionals i condicionals,…S’havia de veure el concert de The Cure sí o sí, o no havies estat al Primavera Sound… No va faltar de res: Plainsong, Pictures of You, High, The End of the World, Lovesong, Push, In Between Days, Just Like Heaven, From the Edge of the Deep Green Sea, The Hungry Ghost, Play for Today, A Forest, Bananafishbones, Lullaby, The Walk, Mint Car, Friday I’m in Love, Doing the Unstuck, Trust, Want, Wrong Number, One Hundred Years, Disintegration, 1 bis, The Kiss, If Only Tonight We Could Sleep, i Fight, que no la interpretaven en directe des de Kiss Me, Kiss Me, Kiss Me; i un 2 Bis, amb un altra sorpresa, Dressing Up,The Lovecats, The Blood, The Caterpillar, Close to Me, Just One Kiss, (estrena), Let’s Go to Bed, Sleep When I’m Dead, Why Can’t I Be You?… i finalment, Boys Don’t Cry, amb la que varen tancar gairebé tres hores de concert històric per tots els seus múltiples i eclèctics seguidors.

Pels que no estem per The Cure, el reclam del seu concert va servir per poder gaudir amb més espai de les altres opcions de l’extensa carta que oferia el certamen. I és així com es va celebrar l’exhibició de passió, intensitat, ganes i visceralitat per part de Dirty Three, protagonistes de la jornada de divendres. Comandats per l’inimitable Warren Ellis, amb Mick Turner a la guitarra i Jim White a la bateria, varen saber interpretar a la perfecció de què anava el festival, i de seguida, varen convertir la zona de l’escenari ATP en una orgia musical gràcies a la teranyina sonora a base de free jazz i rock n’ roll. Més primitiu i calent que mai, Ellis dirigia una nau que anava tirant bombes d’irresistible impacte; van anar caient, amb improvisacions pel mig, Furnace Skies, Sometimes I Forget You’ve Gone, The Pier, Rising Below i That Was Was del seu darrer Toward the Low Sun, Some Summers They Drop Like Flies, i per finalitzar, The Zither Player, fantàstica i sacsejant, oferint uns minuts dels que no s’obliden. Warren Ellis de carisma va més que sobrat. I de talent, què dir. El que fa amb el violí, tocant-lo com a tal o inclús com banjo, i com l’acompanyen Turner i White, senzillament, s’ha de veure. Intensos, ferotges, rudes, virtuosisme… allà on s’acaben les paraules que comenci la música; els cinquanta i pocs minuts de Dirty Three sempre s’hauran de comentar. Quina manera de reivindicar una manera de fer i de ser, d’entendre la música, i de re-interpretar un cançoner ja de per sí ple de força. Dirty Three fan justícia al seu nom, tot i que podrien afegir d’altres adjectius, com estratosfèrics. Ara bé, ells ‘només’ estan per fer vibrar el públic amb autenticitat, amb un violí, una guitarra, una bateria i tota l’energia que calgui. Ni més ni menys. Mentrestant, Wavves feien el que podien a l’escenari Mini. I realment, els de San Diego sonen. Des de King of the Beach, I Wanna Meet Dave Grohl, la certera versió del 100% de Sonic Youth, Idiot i Post Acid, entre d’altres, Nathan Williams, Stephen Pope, Alex Gates i Jacob Cooper demostraven que dins de la fornada de bandes aparegudes al seu país que executen el pop-rock a través de fines melodies i gruixudes harmonies i base rítmica simple, hereves directes de Jay Reatard, les podríem situar sense cap problema al capdamunt de totes elles, juntament amb Titus Andronicus i Japanandroids, aquests darrers infectats d’un aroma punk més que vital. Però Wavves tenen solera, tenen ben clar que volen i el seu gust per la immediatesa pròpiament pop i una actitud rock els fa sentir com una més que recomanable banda jove amb camí a recórrer.

I que s’apartin les criatures, que posin tres rombes o que tanquin portes. El duel que va haver a la zona del Pitchfork i del Vice va tenir tela. Pels que volien emocions fortes, Napalm Death, Thrash Talk i Mayhem no oferien cap mena de treva. La contundència de Napalm Death és inabastable. Són una màquina de Death Metal no apte per oïdes toves: Circumspect, Suffer The Children, Scum o la terrible versió del tema de Dead Kennedys, Nazis Punks Fuck Off, entre d’altres, varen fer saltar les alarmes dels més moderns, que ben aviat van emigrar. Si hi ha lloc joguines com Chromatics, M83 o Rufus, perquè no n’ha d’haver per aquest tipus de propostes? Posats a ser eclèctics, doncs a ser-ho de veritat? Cadascú s’omple les neurones i els sentits segons les necessitats i perspectives. Les minories sempre han de patir les ires i bajanades de la majoria. La sessió de Death de Napalm Death, però també amb el que venia posteriorment, demostra que aquest PS12 respectava a tothom. Napalm Death són uns autèntics animals, i els animals, són de les coses més meravelloses, honestes i autèntiques d’aquest món, sent, els dos darrers adjectius, irrebatibles. Chapeau per Mark “Barney” Greenway, Mitch Harris, Shane Embury, Danny Herrera, Napalm Death, l’abc del Grindcore. Més tard, vàrem veure un moment de Trash Talk, que tampoc s’estan per repartir floretes; amb només dos temes ja hem apuntat el nom. Algú podria dur la contrària si diem que és la banda de Hardcore de l’actualitat que més s’apropa al nivell i so assolit en el seu moment per Poison Idea? Rabiosament viscerals, no s’estan de res; fins i tot van tenir temps de penjar-se per l’escenari. Adrenalina pura, i a tota pastilla. Apuntats queden.

Al Vice de nou, Mayhem es van convertir en una de les atraccions del dia, sens dubte. L’infern es va disfressar de música per una hora. Els noruecs, considerats com un dels grups fundador del Black Metal, varen deixar a tots bocabadats, excepte a la seva legió de fans. Pels que no sabien res de què anava la història, veure caps de porc penjats, torxes, i a Attila Csihar, el frontman, disfressat de mort vivent, perfectament maquillat, amb el baixista i membre fundador, Jørn Stubberud a.k.a Necrobutcher i Jan Axel Blomberg a.k.a Hellhammer (quin bateria més formidable) comandant els infernals i trepidants ritmes de metall extrem, va suposar tot un shock. Varen pentinar la zona amb una brutalitat aclaparadora. El fum, els riffs, una base rítmica impossible i perfecte,… tot era sincerament diabòlic. I no es pot tocar més ràpid i amb tanta precisió… i Attila fa justícia al seu nom, immens i tenebrós es va apoderar del festival durant una hora… De Mysteriis Dom Sathanas! Quin millor crit per acabar la segona jornada.

Certament, la inclusió de bandes com Orthodox, Liturgy, Napalm Death i els propis Mayhem confirma que l’amplitud de mires del festival a l’hora de configurar el cartell és una de les grans virtuts del Primavera Sound. La idea és senzilla i ambiciosa: Música per gairebé tothom, com a Reading, o sobretot, com a Glastonbury. Que el Primavera Sound ha anat potser més enllà? L’únic problema que pot haver per entendre-ho és ser curt de mires.

Vés a la crònica de dissabte 2
Vés a la crònica de dimecres 30 i dijous 31

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply