La gran belleza, de Paolo Sorrentino
Batejada per molts com La dolce vita actual el duet Sorrentino i Servillo ofereixen una simfonia visual hipnòtica, lírica i d’una profunditat vertiginoses. No et creguis res i no te la perdis.
http://www.youtube.com/watch?v=d3e-qqSBJas
The Master, de Paul Thomas Anderson
El Big Three de l’any, i per mèrits propis. La trama potser queda un pèl desdibuixada en algun moment, ara bé, la manera de filmar del director i els dos actors protagonistes poden amb tot.
http://www.youtube.com/watch?v=fJ1O1vb9AUU
Amor, de Michael Haneke
Haneke és igual a dolor, llàgrimes i sortir del cinema fet caldo; però, ho fa amb tant art, que no podem resistir-nos. Ara bé, qui és el valent i el bèstia que la torna a veure.
Django desencadenado, de Quentin Tarantino
Tarantino és al cine el que Ronaldinho al futbol. Diversió, excessos, llicències les que es vulguin, i, en el cas de Tarantino, resultats, sempre resultats. Pichichi i pilota d’or.
http://www.youtube.com/watch?v=Elw9HZfqt2g
12 años de esclavitud, d’ Steve McQueen
La millor pel·lícula sobre l’esclavitud mai rodada. McQueen posa part d’un peu en el mainstream, però mantenint-se fidel a un estil i mirada, i a la història del seu país.
http://www.youtube.com/watch?v=ZWRGVLIByAY
Blue Valentine, de Derek Cianfrance
El millor film sobre la parella des de Two Lovers. Bravo pel director i pel càsting, perquè Ryan Gosling i Michelle Williams plasmen tot el que dóna de sí l’amor, que té tela.
Prisioneros, de Denis Villeneuve
Thriller trepidant, després d’Incendies, el danès es matricula com un dels cineastes de present i de futur. No hi ha cap però, tot i que es fa estrany veure a Hugh Jackman lluir talent i no lluir múscul.
La caza, de Thomas Vinterberg
El danès és expert en oferir retrats de famílies o amics, que per molt que s’estimin, finalment, veuen com el bon rotllo s’acaba de la pitjor manera, i a sobre, quan menys t’ho esperes.
La vida de Adele, d’ Abdellatif Kechiche
Des del bell rostre de les protagonistes, fins a l’elegància fílmica i narrativa del director, en algun moment d’eufòria cinèfila es pot pensar que 179′ de metratge es fan curts.
De tal padre tal hijo, de Hirokau Koreeda
L’herència del cinema japonès queda en bones mans amb directors de la talla de l’autor d’algunes de les millors pel·lis produïdes al seu país darrerament. I no és esnobisme.
Mencions especials per: Gente en sitios de Juan Cavestany, La caza de de Thomas Vinterberg, Cruce de caminos de Derek Cianfrance, Antes del anochecer de Richard Linklater, Una familia de Tokio de Yoji Yamada, La noche más oscura de Kathryn Bigelow i Tabú de Miguel Gomes.
30 discs del 2013
